dimarts, 1 d’abril del 2014

QUARANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES ANTIFEIXISTES: LLUITADORES I CONQUERIDORES DE DRETS.



Què va aportar la República a la dona?




Accés a càrrecs públics diversos: notaries i registres, cos diplomàtic, secretaries municipals, procuradors de Tribunals.... El dret a vot, el matrimoni civil i el divorci de mutu acord, la supressió del delicte d’adulteri només aplicat a la dona, la regulació del treball femení protegint la maternitat i prohibint els comiats per matrimoni o embaràs, l’equiparació salarial, el dret a la pàtria potestat dels fills (investigació de paternitat i reconeixement dels fill naturals). 

En educació es van fer escoles mixtes, es van abolir assignatures domèstiques i religioses i es van crear escoles nocturnes treballadores.

Un punt essencial de la República és l'estat laic, el paper de l'Església sobretot en educació on fins ara havien tingut el monopoli havia estat una llosa per l'emancipació de la dona. La separació Església-Estat, dóna una llibertat a la dona que abans estava més esclavitzada pel paper que el catolicisme li reservava: el de submissió i resignació. Per això l'Església catòlica va formar part tan activament del cop d'estat a la República perquè volia recuperar la seva situació de privilegi.




La República ens va donar més fets històrics com el nomenament d'una ministra, de sanitat, l’anarquista Federica Montseny, la primera dona ministra de l’Europa Occidental, que va impulsar projectes molt progressistes a favor de la dona. Va crear llars infantils, les cases de solidaritat, cases per a prostitutes per ajudar-les a deixar aquesta feina i l'aprovació d'una llei per a la interrupció de l'embaràs.

A Catalunya la Generalitat republicana va aprovar la dispensació d’anticonceptius, va despenalitzar i va legalitzar l'avortament, va abolir la prostitució reglamentada i va prohibir contractar dones per treballs perillosos. El Doctor Félix Martí Ibáñez, Director General de la Conselleria de Sanitat va dir: "Ja no assistirem més a l'espectacle de mares mortes a causa d'una fallida maniobra abortiva, d'infanticidis dimanants de l'odi al nen que va néixer sense ser desitjat, de dones amb el seu rumb vital torçat per un fill que és un estigma o una reminiscència d'alguna cosa que es desitjaria oblidar, de nens arribats a llars sense pa i a pares sense amor".

També hem de parlar de Mujeres Libres una organització llibertària que va fundar la revista que portava el seu nom. El Maig de 1936 eren 500 afiliades, però el 1938 eren ja 30.000. Aquestes dones anarquistes van treballar pels drets de les dones, volien la seva revolució dins de la revolució, de vegades en contra dels seus companys que no ho compartien. Els seus objectius eren donar les eines, educació i formació tècnica i professional, a la dona perquè aquesta pogués incorporar-se a la producció amb major qualificació i retribució, creant per a això guarderies, menjadors... que facilitaven la incorporació de la dona al món del treball. Llibre sencer Aproximació a Mujeres Libres pdf




Les dones durant la República, del 1931 al 1939, van poder accedir a llocs que li estaven vedats. Amb el cop d'estat feixista del 17 de juliol de 1936, les dones també van voler formar part activa de la defensa del règim legal i democràtic republicà en primera línia de batalla. La dona va formar part de les milícies, va agafar el fusell en els primers dies de la lluita contra l'exèrcit colpista, més tard amb la formació de l'exèrcit republicà moltes d'aquestes dones van haver d'anar a la rereguarda substituint en molts casos als homes que estaven en el front en els seus llocs de treball. 


 
El franquisme la pèrdua de tots els drets de les dones.

Amb el franquisme la dona torna a l'àmbit domèstic. La funció de la dona era tenir molts fills per educar-los en el catolicisme i ser el descans i refugi del seu espós. La dona torna a la submissió d'una societat totalment patriarcal per llei. Lligar la dona a les feines de la casa és una manera de alienació i acceptació del poder de qui la relega a aquestes tasques. Fer un treball repetitiu que queda desfet poc després de realitzar-ho en un espai molt determinat, sense gratificació ni remuneració de cap tipus mina l'autoestima i s'acaba acceptant que l'home és superior i es qui deu manar. 

Es va suprimir l’escola mixta, el treball nocturn de dones, molt poques treballaven en tallers i fàbriques i majoritàriament dones solteres, era molt costós accedir a professions liberals: metges, advocats,  i no es podia accedir a càrrecs de la funció pública, registradors, jutges, ambaixadors…. en els casos en que les dones podien treballar, la majoria en el servei domèstic, a més de necessitar l’autorització de l’home aquest podia cobrar el salari de la dona. Moltes dones que treballaven per donar de menjar els seus fills i veien com els seus homes es gastaven el seu sou en el bar.

Es va prohibir el matrimoni civil i el divorci, es va penalitzar l’avortament i l’adulteri femení. La majoria d’edat es va posar als 25 anys i la dona sortia de la casa paterna per casar-se o anar al convent. El matrimoni era per l’Església i l’educació era religiosa. 

La dona no podia sol·licitar un passaport, ni sortir del país, no podia obrir un compte al banc, ni comprar una vivenda, ni administrar el seu patrimoni sense l’autorització del marit.

Hi havia lleis molt humiliants com la que permetia a un violador si era perdonat per la víctima o es casava amb ella quedar lliure. I lleis terribles com les que emparaven l'uxoricidi, causa d'honor, que havia estat anul·lat per la legislació republicana. Uxoricidi en la llei franquista: L’home en defensa del seu honor pot matar o lesionar a l’esposa sorpresa en adulteri o a la filla menor de 23 anys, si viu a casa del pare. Això es va mantenir fins el 1961. L’home podia violar i maltractar la dona dins del matrimoni la llei considerava que aquests fets pertenyien a l'àmbit doméstic i l’Església sempre deia a la víctima: resignació i obediència marital.

El 1934 Pilar Primo de Rivera va crear la Sección Femenina de Falange. Aquesta tenia com objectiu formar bones patriotes, bones catòliques i bones esposes, el paper fonamental de la dona era obeir en tot l'home. El 1937 neix el Servicio Social de la Mujer era la versió femenina del Servei Militar, però no ensenyaven a disparar i fer maniobres, ensenyaven a cosir i a cuinar. 

Alguns consells de la Sección Femenina:

«Todos los días debíamos dar gracias a Dios por habernos privado a la mayoría de las mujeres del don de la palabra, porque si lo tuviéramos quién sabe si caeríamos en la vanidad de exhibirlo en las plazas»

Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotras no podemos hacer más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho.

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato preferido. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero (...) En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así no le presiones o estimules la intimidad. 

Si pensem que l'educació primària era la fi dels estudis per a la majoria de dones, on aprenien bàsicament a fer les tasques de la llar i la cura de les criatures, que aquesta educació estava en mans de l'Església que considerava la cultura en la dona com poc femení o de dones poc decents, era fàcil que en un ambient de repressió i en una cultura del sacrifici femení les dones acabessin acceptant el seu paper d'esposa, mare i filla sense cap més identitat.

Extret de Retalls de Cultura

Recollida de signatures de suport a la querella argentina.







Març, mes de relacions perilloses. 





Quan parlem de desconeixement, de la repressió més oculta, de les morts més silenciades, quan diem desmemòria, sobretot estem fent visible la història de la dona sota el franquisme criminal i vexatori. 

La presó de la dona va ser universal, la conculcació de drets va estar en tots els àmbits. Ja no era tan sols una qüestió de les idees polítiques de la dona sinó de l’única obsessió d’un règim feixista sustentat per una Església masclista.  La mateixa Església que cremava les dones lliures a les fogueres de la Santa Inquisició, que tan bé van il·luminar la dictadura de la creu i el jou del general sanguinari i el seu seguici de missa diària, va aplicar la tortura amb les seves monges governantes de presidis. 



Totes les dones estaven sotmeses socialment i familiarment, laboral i domèsticament, moralment i sexualment, unes acceptaven aquest paper i el defensaven en la seva ignorància provocada, altres ho imposaven en la seva ceguesa feixista i altres es rebel·laven i ho pagaven car. Volien dones-úters per a donar fills a una pàtria “gran” a cop d’estat i “lliure” a cop de fusell al carrer i regla a l’escola, femelles orgull d’una dictadura que volia que el guerrer estigués ben reposat. Unes màquines reproductores sense cap dret sobre el seu cos amb unes lleis tan assassines i repressives com les que es volen instaurar en aquest moment per part d’un govern misogin, que vol arraconar la dona a l’àmbit domèstic i condemnar-la així a la misèria i l’alienació. Mesures intolerables en qualsevol època, però més greu en una etapa de crisi que afecta sobretot a les dones, aquestes no podran viatjar com feien les filles dels franquistes a desfer-se de la seva vergonya, perquè les lleis només estan per castigar els indefensos, els invisibles i els desafavorits, que cada dia són més.



Així el ministre Gallardón vol portar-nos a la més fosca caverna franquista, a l’úter del nacionalcatolicisme per a governar el cos de la dona i la seva capacitat de decisió. Abolir la llei d’avortament que ja la República va posar en marxa entre altres moltes mesures per a afavorir la igualtat de drets entre dones i homes. Aquesta voluntat del ministre de justícia segur que es compartida amb el seu sogre Utrera Molina, ministre de Franco, que encara fa apologia del feixisme espanyol del qual tan orgullós se sent. Un Utrera que va formar part del consell de ministres que va matar Salvador Puig Antich un 2 de març a Barcelona a garrote amb tot el patiment, el seu, i el de les seves germanes que no han deixat de lluitar per ell. Aquestes demanen que Utrera Molina segui a la banqueta del tribunal argentí que jutjarà els crims del franquisme. La unidad de destino en lo universal pot tenir el seu fi en la justícia universal i en els drets humans, que cada dia trepitja un Govern que no nega només la justícia sinó també la veritat i que lluny de reparar vexa les víctimes del franquisme, les dones encara més.


Si el dia 2 de març de 1974 van assassinar a Salvador, un dia després, dos anys més tard, eren cinc treballadors els que eren abatuts per les bales a Vitòria. Més de cent van quedar ferits en una massacre de la transició que encara lluïa la mateixa cara franquista. Un rostre que apareix sota les màscares democràtiques dels que encara defensen aquest període interminable amb una llista imperdonable de centenars de morts. L’església on estaven reunits en assemblea les treballadores i treballadors es va omplir de fum i els carrers, del quals Fraga deia ser propietari, plens de sang dels que lluitaven pels seus drets. Conjuntament amb Fraga un Governador Civil i Jefe Provincial del Movimiento de Barcelona durant el franquisme, conegut pels sindicalistes i estudiants per la seva mà repressiva, va ser responsable d’aquesta matança. Rodolfo Martín Villa, fet prohome de la democràcia pel poder i enriquit per aquest amb consells d’administració i presidència privats. També ell pot veure la seva falangista carrera de polític clau de la Transacció, assegut a un banc de fusta a la capital argentina davant d’una jutgessa que li demani responsabilitats per uns fets que aquí han estat premiats, així ho demana l’Associació Víctimes 3 de Març.

 

Tot això succeïa amb un príncep, després rei, que com ara, restava, al seu benefici, de vegades més que  impassible davant la repressió. Avui com un ornament car, vell, prescindible i caduc. Ni llavors, ni ara va condemnar el franquisme, més aviat tot el contrari, ni ha fet res per a reparar les seves víctimes. Ha ignorat que la seva cadira reial està fonamentada sobre la mort dels que van defensar la legitimitat democràtica republicana.



Consell ministres durant la dictadura presidit pel príncep.

Els marços del passat persegueixen el març present tot buscant justícia pel que va passar i pel que passarà en propers marços si ho permetem. Els que sempre perden és l’hora de que guanyin d’una vegada el dret incontestable als seus drets intocables, a la llibertat personal i col·lectiva i a la igualtat. Per això en aquest mes de la dona, com tots els mesos de l’any, continuarem lluitant com i amb elles per la veritat, la justícia i la reparació. Us esperem el dissabte 29 a les 12 hores a Sant Jaume perquè tot està relacionat i tot  és lluita.