dilluns, 27 d’octubre del 2014

CINQUANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. EL PREU DEL VALOR, EL VALOR DELS IDEALS.






 Octubre és el mes que dediquem al record dels brigadistes internacionals i d'en Lluís Companys. És el mes on els nostres companys de l’Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya fan el seu homenatge als 1717 assassinats pel franquisme al Camp de la Bota de Barcelona. Tots ells tenen un denominador comú: el valor per plantar cara al feixisme i el preu que van haver de pagar per defensar la llibertat.

Fossar de la Pedrera. 12 octubre 2014.

En un temps on tot es mesura amb la vara del pragmatisme, de la por o del conformisme, recordar aquelles dones i homes que van aixecar la seva veu, el seu puny i fins i tot el seu fusell, posant la seva vida a disposició dels seus ideals és una crida d’atenció. Un focus sobre la importància de saber quan has d’estar disposat a pagar un preu per allò que creus, quan ser dissident, desobeir, rebel·lar-te és una obligació davant de la imposició, la repressió i la prohibició.
Els brigadistes que van venir de més de 50 estats no eren bojos, aventurers o suïcides, eren convençuts antifeixistes que sabien que venien a una guerra i que podien morir i que, en sobreviure, si perdien la batalla patirien les conseqüències. Alguns serien estigmatitzats, altres apàtrides, represaliats i inclús morts als seus països. 15.000 van morir aquí, molt lluny de casa seva, defensant els nostres drets, uns van marxar quan van ser obligats, altres van continuar a les nostres trinxeres, tot desobeint les ordres internacionals, i després van continuar lluitant contra el nazisme. Els seus ideals els empenyien.
Brigadista argentina Fanny Edelman
En Companys tampoc va ser un il·luminat sense nord, va prendre decisions per les quals va haver de pagar un preu. Des del 6 d’octubre de 1934 va ser a la presó  fins a la victòria del Front Popular el febrer de 1936. Va ser empresonat per  pronunciar aquestes paraules:

“Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!”és tard, l’any 1940 va ser capturat pels nazis, entregat a la dictadura feixista espanyola, jutjat pels tribunals il·legals i il·legítims del franquisme, condemnat a mort i afusellat un 15 d’octubre.
  
“Fallamos que debemos condenar y condenamos al ex - Presidente del disuelto gobierno de la generalidad catalana Luis Companys Jover como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar a la pena de Muerte (...) Lo que por esta nuestra sentencia juzgando, pronunciamos, mandamos y firmamos.”
El seu últim crit va ser: Per Catalunya! Una exclamació que ens arriba al cor com moltes altres que es van pronunciar davant dels escamots d’afusellament feixistes: Visca la República!, Per la llibertat!, UHP!,  Visca la CNT!, Viva el socialismo!
Republicans afusellats a Montjuïc el 1939
D’ençà que va néixer la llei de la desmemòria, la 52/2007, diferents presidents de la Generalitat han passat per la tomba d’en Lluís Companys a deixar flors. No sabem si s’han parat a reflexionar  que aquell home que resta sota terra, al costat dels seus germans defensors de la República, va ocupar el mateix càrrec que ells. I si han pensat què haguessin fet ells en les circumstàncies d'en Companys, si haurien estat a la seva alçada. Ell va sofrir, va lluitar, però va perdre sent el president de Catalunya. Continua vençut, com tots nosaltres, mentre que el seu botxí continua exhibint-se com ex–cap d’estat en l’edifici que es va fer construir pels seus represaliats esclaus rojos i amb flors fresques  i misses cada dia.

Alemanya i França van demanar perdó pel seu paper en el final del Molt Honorable Lluís Companys, l’estat espanyol li nega la veritat històrica i l’anul·lació del seu judici, i els de tots els milers que van ser condemnats pels tribunals, que van exercir el terror d’estat durant la dictadura. Després el van ofendre lliurant-li un certificat de bona conducta en un gest humiliant que rebutgem per a ell i per a totes les nostres víctimes. El 2013 Esquerra Republicana es va querellar a Buenos Aires pel President Companys, com moltes altres companyes i companys han fet pels seus familiars, i per ells continuem recollint adhesions a la querella argentina.

Tenir ideals i gestos, que recull la història que no han pogut silenciar, no és ser boig o ser imprudent, perquè d’aquests es fan gestes i neixen referents. No són màrtirs, són herois, i  aprenent i millorant els seus exemples continuem fent camí fins que l’impossible somiat sigui una realitat. Ho fem amb valor perquè coneixem el preu de la dignitat del poble.
Companys aclamat per la multitud El matí del 14 d'abril de 1931. © Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Prou de patir herències imposades!
Poema de Josep Carner al president Companys.   


 Fi de Lluís Companys

Era el moment de les tenebres
quan llum no veieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d'amargues menes de morir.
Els grans traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.

–Véns i et perdem –deien en veure'l
la mar i l'aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
Va de la mort al negre avenc.
Amb posat d'ira "¡Viva España!"
escopí un noi escardalenc.

Del pobre clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era en la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.

El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
Heus ací la mort, President.

"La mort m'espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sí.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m'heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir."

Tot peresós, el sol d'octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d'un rengle, donaria
l'oficial, rígid i groc.

I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d'ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d'ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.





Solo en caso de muerte, por favor,
Envía la presente a Mrs. Lee J. Levinger
2257 Indianola Ave. Columbus, Ohio, USA
No enviar en caso de resultar herido.
Gracias, camarada.
Samuel Levinger



Queridos Padre y Madre:



Supongo que cuando os llegue esta carta llevaré varias semanas muerto. La guerra es muy confusa, desde luego, he visto bastantes cadáveres certificados dando vueltas por aquí como para sentirme un poco escéptico. Pero si recibís esto y también un anuncio oficial, consideradlo definitivo.



Este es el último día de descanso. Mañana vamos hacia el frente a echar a los fascistas. No tengo dudas de que conseguiremos que se larguen de aquí, aunque será a un precio considerable; y dado lo bueno que es el Batallón Lincoln, estaremos en mitad de todo ello.



Me aferro todavía a mi convicción original, según la cual seguiré con vida mucho después de que un montón de dictadores hayan muerto intoxicados por el plomo o con las arterias colapsadas; aunque me he equivocado antes en otras materias. Así que decidí escribir esta carta.



Ciertamente, no me entusiasma la idea de morir. Me lo he pasado muy bien en mis primeros veinte años a pesar de que, salvo los seis últimos meses, han sido bastante inútiles. Supongo que habría disfrutado igual de los veinte siguientes. De todas formas, quería escribir esta carta para dejar claro que no hay absolutamente nada de lo que arrepentirme.



Si volviera a vivir creo que me uniría de nuevo a esta lucha, en este lugar crucial. Había una tarea extremadamente importante que hacer aquí y fui uno de los hombres que decidieron llevarla a cabo. Es una lástima que al hacerlo una buena cantidad de nosotros resultáramos muertos, y el hecho de que yo muriese es todavía más lamentable desde nuestra perspectiva. Sin embargo, eso carece de relevancia respecto a la necesidad de emprender esta tarea. La diferencia entre el fascismo internacional y el socialismo internacional es demasiado grande para permitir que nuestra seguridad sea un factor a considerar.



Lo siguiente que quiero pediros es que no veáis esto fuera de contexto. Cambiar el mundo es un asunto muy serio. Ha matado y seguirá matando a miles de muchachos tan queridos para alguien como yo para vosotros. Los fascistas quieren guerra, y les daremos guerra a muerte.



Sois más afortunados que la mayoría de los padres, porque todavía tenéis dos niños con futuros muy brillantes. Tenéis oficios realmente valiosos. No estoy tan capacitado como para valorar el trabajo de Padre, aunque soy consciente de que es de gran valía, pero en mi terreno, el de un autor, puedo decir que Madre se convertirá en una de las mejores escritoras de su generación. Y todavía tenéis que lograr la emancipación de América.



Creo que mis ideas sobre la inmortalidad coinciden ampliamente con las vuestras. Escribí una vez un pésimo poema: “Si lo que aguarda es oscuridad dormiré, si es luz despertaré”. Así que, si volvemos a encontrarnos será genial; si no, hemos disfrutado de muchas alegrías juntos mientras duraron.



En cuanto a mis amigos, hacedles llegar mi cariño si os encontráis con ellos. Contadles que os dije que sólo hay una cosa que merezca recordarse: que hay un camarada menos para hacer el trabajo del soldado insatisfecho. Algo tendrán que hacer todos ellos para compensar mi baja. A ver si eso hace que algunos de ellos dejen de ser tan independientes y pasen a la acción.



Ha sido una carta torpe. Solo quería decir que os quiero muchísimo a los dos, y todo eso. Y también que esto no es tan grave.




















Amor y saludos revolucionarios.



Alegría para el mundo.



Samuel Levinger


Hem volgut recordar a dos dels avis de les nostres companyes i companys de la Mesa que van ser assassinats després d'un judici il·legal, que va condemnar-los a ells i també als seus familiars, deixant un buit tan gran que tants anys després encara el porten al cor els seus descendents, com és el cas de la Montse que ens va emocionar a tots recordant el 75 aniversari de la mort del seu avi Josep.



La història personal del meu avi Josep Giné i Estivill, és molt similar a la que van patir molta gent del Priorat, gent compromesa amb uns valors democràtics, que estimaven la terra i que lluitaven per a millorar les condicions socials del seu entorn, ja sigui des de les seves responsabilitats com a regidors i/o alcaldes de les seves localitats o des d’els ideals republicans legítimament vigents.


Josep Giné

Desprès d’acabada la Guerra Civil, l’avi tornà al seu poble: Els Guiamets. Fent cas de la falsa promesa del general Franco, de què tots aquells que no tinguessin les mans tacades de sang podien tornar a Espanya. Molts republicans varen tornar des de França, on havien arribat amb la retirada de l’exercit de la República. De seguida es va adonar del seu greu error: va ser denunciat, detingut, apallissat i finalment empresonat al Castell de Falset el dia 10 de maig de 1939 . L’1 de juny de 1939, és traslladat a la presó de Pilats de Tarragona, antiga fortalesa romana ara visitada per molta gent que desconeix els horrors viscuts dins d’aquells murs durant la repressió franquista entre els anys 1939-1953. El dia 16 de juny, compareix en un consell de guerra sumarísim, juntament amb catorze persones més. El judici o millor dit, la farsa de judici, sense cap garantia processal ni defensa efectiva, amb una justícia militar subordinada i sense cap independència jurídica, dóna com a resultat la condemna de pena de mort per “adhesión a la rebelión” (la mateixa que li van imposar al President Lluís Companys i milers de ciutadans més durant i desprès d’acabada la guerra). També quatre persones més, del mateix judici, varen ser condemnats a mort. I tot això, en només una hora per a tot el grup.

Arribats en aquest punt, la maquinària repressiva i planificada del recent estrenat règim franquista, seguia el seu camí: 28-06-39 comunicació de la sentència a la Asesoria Juridica de Franco, ubicada en aquells moments a Burgos. El 5-10-39 resposta de la Asesoria confirmant la sentència (altra de les evidències objectives de la subordinació del tribunal militar al poder executiu, doncs l’execució de la pena de mort exigia el “vist i plau” del cap de l’Estat: Franco. Ell confirmava o rectificava –pocs casos varen tenir aquesta sort- la sentència. El 18-10-39 l’auditor de guerra de Tarragona confirma la sentència. Finalment i per tancar aquesta farsa jurídica, el dia 19 d’octubre de 1939, el meu avi fou afusellat al Mont de l’Oliva a Tarragona, just darrera del Cementiri de la ciutat. Aquell dia varen ser afusellades 44 persones, tots ells civils i de les comarques de Tarragona (10 d’ells del Priorat).



Acte inauguració de l'AVRFT del panell amb els noms dels afusellats al cementiri de Tarragona el 2010

En definitiva a Tarragona, des del 28 de febrer de 1939 i fins el juliol 1944, foren afusellats 656 persones i 3 persones foren executats a garrot vil. Fins al 28 d’octubre de 1947, 39 persones empresonades més, moriren als hospitals i 73 a les presons de Pilats, la Punxa i les Oblates.


En total 771 víctimes entre 1936-1947. Repressió i mort a Tarragona.


Justo Moure Giráldez nació en A Cañiza, provincia de Pontevedra, el 19 de agosto de 1908. De profesión comerciante, era dueño en los años 30 de un Bar-café en esa localidad y gustaba de participar de la vida cultural del pueblo. Justo era miembro del partido socialista. Tras la victoria del Frente Popular ocupará el cargo de segundo Teniente de Alcalde de su pueblo.  Tras el golpe de estado del  17 de julio de 1936 y a partir del día 20 de julio forma parte de la organización de la defensa del ayuntamiento,  que será ocupado, sin resistencia, el día 21 del mismo mes por las tropas franquistas procedentes de Ourense.  Es detenido, encarcelado y puesto en libertad escondiéndose en un domicilio ajeno  a la espera de acontecimientos. El día 4 de septiembre en el Boletín Oficial de la Provincia de Pontevedra y en anuncios en varios diarios de la provincia se le insta a entregarse en el Juzgado de Vigo si no quiere ser declarado rebelde. Se entrega el 8 de septiembre en el puesto de la Guardia Civil de A Cañiza y ese mismo día es trasladado a la prisión de Vigo.





El  10 de octubre de 1936 se celebra el Consejo de Guerra, Causa 432/36, contra él y 22 conciudadanos. El Defensor es el Teniente de Infantería Fabián de Caso Castañeda quien argumenta sobre el delito de lesa humanidad: “armando el señor Gobernador a personas, que como veis, es un delito de lesa humanidad el darles un arma para que luchen en contra de los que constituyen el cerebro, el pedestal del pueblo, del verdadero pueblo español como es el Ejército”.

Justo es declarado culpable de Rebelión y condenado a muerte negándose a firmar el enterado.  El día 31 de octubre de 1936 a las 13 horas entra en capilla donde hace testamento ante notario. A las 16 horas del mismo día es fusilado en los muros del Castillo del Castro de Vigo, constando en su certificado de defunción como causa de la muerte: hemorragia interna. Asesinado a los 28 años, Justo dejó viuda, 3 hijos menores de 5 años, una madre y un hermano residente en la ciudad de Buenos Aires, que prometió no pisar España después de la muerte de Justo, convirtiéndose en exiliado forzoso.  Justo Moure unos días antes de su ejecución dejó un mensaje para sus hijos en el dorso de una pequeña fotografía de estos, en el que lleno de impotencia pedía que se le hiciera justicia.




Aprovechar esta ocasión para decirle al señor alcalde socialista de Vigo, Abel Caballero, que retire la cruz que inauguró Franco en 1961 y que preside el Castro, tal como le ha instado un juzgado de su ciudad. Dice el juez en su sentencia que esta constituye una memoria de la humillación para vencidos, sus víctimas y sus descendientes. Aún así el alcalde sostiene que como se acordó en 1981 hay que considerarla como una imagen de "la andadura" del país hacia "la democracia, la libertad y la paz". Qué cinismo, democracias y libertades como esas nos retrotraen continuamente a los tiempos más oscuros en los que ya no estamos dispuestos a perdernos.



Querella argentina: 15 franquistas más al banquillo de los acusados.

El fiscal federal argentino Ramiro González  pidió la declaración indagatoria por existir "estado de sospecha" del exministro de la Presidencia del franquismo Antonio Carro Martínez, del exvicepresidente Licinio de la Fuente, del exministro de Hacienda Antonio Barrera de Irimo y del exministro de Justicia José María Sánchez-Ventura Pascual. También del exministro de la Presidencia Alfonso Osorio García, del exintegrante del Consejo de Guerra Carlos Rey González, del excapitan de Policía Jesús Quintana Saracíbar, del exjuez Antonio Troncoso de Castro y de siete expolicías: Jesús González Reglero, Ricardo Algar Barrón, Félix Criado Sanz, Pascual Honroado de la Fuente, Jesús Martínez Torres, Benjamín Solsona Cortés y Atilano del Valle Oter.

Después de examinar todas las denuncias que han llegado también desde los consulados argentinos en España, la Fiscalía ha individualizado más de 4.500 víctimas.

Los acontecimientos materia de investigación consisten en hechos atroces de lesa humanidad/genocidio entre los que se encuentran torturas, homicidios, desapariciones forzadas de personas y sustracción de menores, privación ilegal de la libertad calificada por la imposición de torturas y otros. La Fiscalía considera que "hubo un plan sistemático, generalizado, deliberado y planificado de aterrorizar a españoles partidarios de la forma representativa de Gobierno, a través de la eliminación física de sus más representativos exponentes en territorio español".

El fiscal también impulsa que se pidan medidas de prueba referidas al rol de la Iglesia española en el franquismo.  Habría que solicitar a la Ciudad del Vaticano que remita toda la información que obre en sus registros respecto de la participación de la Iglesia Española en la dictadura e insta a pedirle a los arzobispados españoles toda la documentación que obre en sus registros relativa a su relación con el régimen franquista entre el 17 de julio de 1936 y el 15 de junio de 1977.

El fiscal también solicitó librar un exhorto a España para que se remita "copia autenticada de toda la documentación, tanto los archivos oficiales como los reservados, existentes respecto de la detención, tortura y fusilamiento" del expresidente del gobierno catalán Lluís Companys i Jover, entre otras medidas de prueba sobre lo ocurrido con la víctima.

Es de justicia.

Poema de Gonzalo Millán a otro presidente muerto por una dictadura, Salvador Allende. Un poema que nos habla de que el punto de partida de la desolación y la muerte es justamente aquel en el que los golpistas se alzan contra la voluntad del pueblo expresada en las urnas y contra los gobiernos legales y legítimos surgidos de esa voluntad popular.



El río invierte el curso de su corriente. 
El agua de las cascadas sube.
 
La gente empieza a caminar retrocediendo.
 
Los caballos caminan hacia atrás.
 
Los militares deshacen lo desfilado.
 
Las balas salen de las carnes.
 
Las balas entran en los cañones.
 
Los oficiales enfundan sus pistolas.
 
La corriente se devuelve por los cables.
 
La corriente penetra por los enchufes.
 
Los torturados dejan de agitarse.
 
Los torturados cierran sus bocas.
 
Los campos de concentración se vacían.
 
Aparecen los desaparecidos.
 
Los muertos salen de sus tumbas.
 
Los aviones vuelan hacia atrás
 
Los rockets suben hacia los aviones.
 
Allende dispara.
 
Las llamas se apagan.
 
Se saca el casco.
 
La Moneda se reconstituye íntegra.
 
Su cráneo se recompone.
 
Sale a un balcón.
 
Allende retrocede hasta Tomás Moro.
 
Los detenidos salen de espalda de los estadios.
 
11 de Septiembre.
 
Regresan aviones con refugiados.
 
Chile es un país democrático.
 
Las fuerzas armadas respetan la constitución.
 
Los militares vuelven a sus cuarteles.
 
Renace Neruda.
 
Vuelve en una ambulancia a Isla Negra.
 
Le duele la próstata. Escribe.
 
Víctor Jara toca la guitarra. Canta.
 
Los discursos entran en las bocas.
 
El tirano abraza a Prat.
 
Desaparece. Prat revive.
 
Los cesantes son recontratados.
 
Los obreros desfilan cantando
 
¡Venceremos!



Donem les gràcies a totes les persones que ens donen suport i ens animen a continuar com aquesta filla de brigadistes. El seu pare va creuar els Pirineus ferit i la seva mare va estar a la rereguarda a Barcelona.