divendres, 11 de maig de 2018

NORANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. VÍCTIMES I RECONCILIACIONS.


-->

Ja hem parlat altres vegades de la doble vara de mesurar de l’estat espanyol i dels seus diferents governs quan parlen de víctimes. El bipartidisme s’ha alineat sempre amb polítiques d’oblit en nom de futurs, cada dia menys democràtics, quan es tracta de les víctimes del franquisme i la transició, ara també amb el suport incondicional de Ciudadanos. Tot en nom de la reconciliació, que només en el nostre cas ha tingut un peatge molt dur de pagar: la invisibilització durant quatre dècades de silencis. I encara més, dins d’aquestes víctimes, la doble vara de mesurar aplicada a la catalogació de les mateixes entre les víctimes dels primers anys de la dictadura, de la llarga postguerra i dels darrers anys de la dictadura, i com no, de les de la transició, les més desconegudes de totes.

Al primer grup el denominen popularment i manipuladorament víctimes de la Guerra Civil, quan ho són en realitat d’una dictadura sagnant, màquina genocida de la dissidència amb l’extermini del rojo, separatista y masón com a bandera. Amb la finalitat de eliminar tota oposició mitjançant el terror per crear una Espanya carpetovetònica pàtria gran del nacionalcatolicisme. En molts llocs no va existir la guerra i en altres va acabar el mateix 36. Per aquestes víctimes encara hi ha una certa tolerància per l’equiparació del que nomenen dos bàndols i la sentència: “tots van matar”, com a coartada dels crims dels colpistes. Amb una intenció de despolitització com si la defensa o l’enderrocament de la república els hi fos aliè. Sempre amb allò de les morts fruit de delacions per rancors personals. Víctimes que no són incòmodes perquè resten a les cunetes sense fer soroll i quan surten a la llum encara es poden fer alguna foto rendible políticament en nom del cristianisme i la humanitat, ja que al final fins els antifeixistes tenen dret a un enterrament digne. Igual passa amb aquelles víctimes que van restar a presó, van morir allà o van ser afusellades perquè com l’estat espanyol no ha anul·lat els seus consells de guerra, només considerant-los il·legítims, però no pas il·legals, pot donar peu a interpretar que van tenir una oportunitat de rebre justícia.

De les víctimes que van venir després, les més clandestines, els fugits, els resistents a les muntanyes i a les ciutats, considerades delinqüents perillosos, gent només amb l’ideal de la supervivència, considerades criminals i que eren fotografiades quan eren abatudes com peces de cacera no es parla. Tant aquestes com les persones que els ajudaven a resistir eren malfactors, però nosaltres no oblidem que eren resistència, opositors a la dictadura, lluitadores que no es resignaven a la derrota, antifeixistes molt sacrificats pels seus ideals.

I si parlem de les últimes víctimes del franquisme, aquestes ja són considerades directament terroristes. Quan el poble s’organitza des del món sindical, a les organitzacions polítiques clandestines, al món de les lluites veïnals, plantant cara a un franquisme, que lluny d’agonitzar es refermava en la persecució i la repressió,  neixen grups armats contra la dictadura. Les víctimes d’aquests grups han estat les més silenciades, les més infamades, les més estigmatitzades fins i tot des del món antifranquista, aquells que abans s’alegraven de segons quins vols ara no gosarien fer-ho i potser no tan sols perquè podrien acabar a l’Audiència Nacional. Són els mateixos que no reconeixen que seguim tenint presos polítics. Algunes de les víctimes de finals del 60 i dels 70, que van continuar militant en sigles que van formar part de la transició del atado y bien atado, seguint les instruccions dels seus partits i sindicats, van oblidar la seva condició de víctima d’una dictadura i alguns fins i tot allò que van defensar per a construir, algunes inconscientment, un estat amnèsic legitimador de la monarquia que ens va imposar la dictadura. La bandera republicana al calaix de les causes perdudes i la bandera monàrquica al vent encara que amb l’àliga amagada darrere d’una corona.

Les víctimes de la transició són les més ignorades, traient dels advocats d’Atocha o les víctimes del 3 de març, la resta de noms es perden pel boirós camí a la suposada democràcia, un estat de gràcia on ja no existeixen els crims polítics, només assassinats i violacions sense cap cognom ideològic i inclús moltes vegades danys col·laterals sense cap responsable.

I tornem a la doble vara de mesurar quan es parla de terrorisme, el de bandes lluitant contra la dictadura i el d’estat en democràcia, sempre el més execrable perquè aquest ha de ser el garant de la llei i l’encarregat de vetllar pel compliment de la preservació dels drets humans, aquesta és la vara de la vergonya.  Aquest doble raser quan es tracta de grups armats contra un estat il·legal fill d’un cop d’estat i de terrorisme d’estat o grups de la ultradreta al servei dels seus interessos, ja una vegada mort el dictador, que no pas el seu llegat, i convertits en forces paramilitars o parapolicials, és terrible. I encara més la gran diferència entre les seves víctimes, les primeres dalt de la piràmide de la consideració més enllà del seu historial de botxí repressor emblanquinat i les altres sense cap reconeixement i de vegades tractades com a elements subversius perillosos pel nou statu quo, el mateix d’abans amb diferent collar.

És curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen?

Penseu llavors quin dolor i quina indefensió poden sentir les víctimes vives del franquisme i els familiars de les mortes pel greuge comparatiu, veient la compassió i l’empatia de tothom vers unes i d’altres demanant reconeixement entre la indiferència i la vexació. Moltes de les nostres víctimes amb els responsables i els perpetradors vius i lliures, com Martín Villa o Billy el Niño, que mai han trepitjat una presó, ni un jutjat, més que per a ser tornats a amnistiar en un estat d’impunitat amb lleis de punt final com la llei d’Amnistia, que va garantir la injustícia, va ocultar la veritat i va tancar la porta a la reparació. Si els familiars de les víctimes del terrorisme acceptades per l’estat també són considerades víctimes i necessiten suport, les nostres també, volem la mateixa consideració.

Les xifres són tossudes i la realitat també, centenars de víctimes reparades per l’estat i per la societat sencera, centenars de milers de víctimes esperant el mateix, víctimes d’un estat espanyol en forma de dictadura del que és responsable subsidiari l’estat espanyol de la nostra paupèrrima democràcia, a més de les mortes i torturades després del 1975. La nostra reflexió és avalada i contrastada per la veritat de les dades fredes històriques i també per les veritats particulars de les víctimes del franquisme i la transició, i no és altra que la doble vara de mesurar és un cop de pal sostingut en el temps per a totes nosaltres, 40 anys d’oprobi.

A tots se’ns hauria de trencar el cor quan veiem octogenaris que han crescut sense els seus pares assassinats pel franquisme insultats pel govern, partits d’ultradreta o per la gent del carrer.  O adults traumatitzats perquè desconeixen les seves mares biològiques per haver estat robats o progenitors que no han deixat de buscar els seus fills encara avui. I la llista de grups de víctimes de la dictadura i la transició seria molt llarga, víctimes de crims de lesa humanitat que només han prescrit per l’estat espanyol, exemple d’involució de drets democràtics.

I el que vulgui fer una lectura esbiaixada de què menystenim les víctimes de terrorisme, s’equivoca, només volem ser també víctimes de primera, no sense cap rang, perquè l’estat mai pot ser perpetrador del terror i mai sense cap responsabilitat. És més, denunciem la situació de desinformació que pateixen certes víctimes com les dels atemptats de la Rambla o el calvari que van viure les víctimes d’Hipercor abandonades per un estat negligent, víctimes de segona. I en aquest punt volem recordar quan fa uns anys Roberto Manrique, que va ser president de l’Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, es va apropar a la nostra taula mentre recollíem signatures per a la querella argentina i ens va donar ànims i suport. Les societats dignes es construeixen en el respecte escrupolós als drets humans i teixint xarxes de solidaritat per la pau sense oblit, ni perdons, amb justícia i valors democràtics, sense preus, ni taxes en nom de cap reconciliació. La convivència i l’harmonia no tenen més preu que la veritat, la justícia i la reparació, no es poden imposar per decret sinó amb diàleg i es construeixen guarint les ferides abans de cosir-les amb l’agulla dels interessos polítics i el fil de la res exemplar transició.

diumenge, 29 d’abril de 2018

NORANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. REPÚBLICA ETS TU.






Us presentem la nova pancarta de la nostra Mesa de Catalunya, un treball del nostre company Marc Malagarriga. Orgulloses i orgullosos de portar a la plaça Sant Jaume els noms de tanta gent digna. Més de 64.000 persones, 5.500 dones que han rebut justícia del Parlament de Catalunya. 10 metres de dignitat.

Ha estat molt emotiu veure la gent sense sabates caminant per la pancarta buscant els noms dels seus familiars. Fins i tot les companyes i companys de la nostra Mesa.






Des de la nostra Mesa de Catalunya abril rere abril hem fet pedagogia dels valors republicans, hem reivindicat la república com a punt cabdal per a la conquesta de la veritat, la justícia i la reparació. Ho hem fet entenent que aquesta reivindicació és una part del pagament del deute que tenim amb totes les víctimes del franquisme i la transició, que van defensar la legalitat republicana i que van lluitar per la seva continuitat després de quaranta interminables anys de dictadura ferotge filla d’un cop d’estat assassí. Ho seguirem fent en nom de la generositat antifeixista que va vessar la seva sang pels drets i les llibertats, per la justícia social i la solidaritat, per l’educació i la cultura, per sortir del cau fosc i repressor d’aquella Espanya miserable, imperialista i decadent de cacics i sotanes, que ofegava als seus pobles en guerres colonials, que matava de fam de pa i de lletres. I d’aquelles glòries genocides aquest nacionalisme espanyol ignorant i barroer coronat amb la monarquia borbònica, que sempre acaba tornant com un malson, de tot això esdevé la nostra ordinària vida prenyada de franquisme parint injustícia, mentides i càstigs pels rebels que continuen defensant la democràcia amb la seva veu i les seves mans constructives. 

Sempre ha estat urgent recuperar república, però avui és una necessitat fins i tot física, és sinònim de supervivència, integritat i dignitat. És una urgència per a tots els pobles de l’estat espanyol. Ja no és suficient commemorar la república, les seves fites, els seus valors, el camí que encara havia de recórrer per assolir plenament totes aquelles esperances de progrès, des del repartiment de la terra a la igualtat real entre sexes passant per la separació de l’Església i l’Estat. Ja ha arribat l’hora de no només fer glosa de tot allò perdut, de tantes mancances i ferides profundes sense guarir a mans d’un cop d’estat nacionalcatòlic, que va conformar aquesta Espanya actual de pudor a corrupció, a cinisme i pocavergonya, que esclafa tota possibilitat de respirar en llibertat. Hem de fer possible que la república, que les repúbliques i la solidaritat entre pobles siguin una realitat perquè sota cap corona sortida de les mans d’un dictador donarem reparació a les centenars de milers de víctimes que van patir l’interminable ventall franquista de crims de lesa humanitat, el terror i l’horror de la seva repressió. Milers i milers encara sota la terra que van llençar sobre els seus cossos falangistes rabiosos passejadors voluntaris de la mort, de la mateixa mort a la qual canten els ministres del PP. 

La llavor feixista encara germina amb fruits d’odi irracional, el feixisme espanyol encara gaudeix vexant i agredint-nos amb total impunitat. Els hereus del franquisme viuen en una venjança permanent dels vencedors sobre els vençuts amb la voluntat d’humiliar al perdedor perquè mai més aixequi el cap. Però les nostres raons són tossudes i orgulloses i els seus insults i amenaces ens encoratgen a continuar lluitant per posar fi a una transició complaent amb els botxins i còmplice amb les seves lleis de punt final, amb centenars de morts silenciades i desenvolupada sota el signe de la guerra bruta, les clavegueres de l’estat i les condecoracions als repressors del franquisme i la transició. Censura i repressió inassumible sota el paraigua de la monarquia constitucional, que hem de combatre.



Ja és hora que totes les defensores de la digna memòria de totes les víctimes que van quedar indecentment soterrades i oblidades sota el pes de la història oficial, incloguem la república com a víctima principal a reparar, perquè és la mare fèrtil dels nostres somnis de justícia. No només per poder escriure la veritat segrestada del seu passat robat sense cap por i sense obstacles, sinó per a construir un futur transparent on enterrar definitivament el franquisme, les seves corrupteles i el seu clientelisme, ben fondo, per no haver d’inhalar mai més el seu ferum a violacions de drets humans.

Les republicanes i els republicans no tenen rei, no volen rei, no necessiten rei, ni tota la seva cort, ni la seva constitució monàrquica com a norma interpretada pels que per protegir unitats de pàtries unes, grans, que haurien d’estar superades, fan servir recargoladament el seu contingut per empresonar, censurar i multar la llibertat d’expressió, de pensament i ideològica. Les defensores de la república avui, aquelles que van agafar el testimoni de les persones valentes que van plantar cara als colpistes per protegir la seva legalitat, totes, des de la seva pluralitat d’idees agermanades sota la bandera contra el feixisme, tenim l’obligació de trencar amb la transició i els seus vicis franquistes, de fer neteja de tots tres poders perquè la seva pols petrificada des de la dictadura ha fet un bloc indissoluble que està esclafant la democràcia, d’alçar la nostra veu per sobre dels altaveus de l’oficialitat que contaminen i tergiversen protegint la impunitat de la dictadura. Hem de denunciar que tenim una monarquia que paga el poble i que censura al poble, que no és transparent, que no ret comptes, que no ha estat escollida democràticament, que no ens representa, que té les seves arrels en un règim assassí, amb un rei irresponsable i una família privilegiada que encara no ha pagat per cap dels seus delictes, rei emèrit inclòs.



Tenim pel davant un dur camí per la veritat, la justícia i la reparació que hem de fer ferm i segur. És un treball compartit de denúncia i compromís que hem d’abonar teixint una xarxa de llibertat, fraternitat i igualtat, per gaudir d’una florida i groga primavera republicana que envaeixi tots els palaus d’hivern des de tots els racons de l’estat Espanyol. Perquè república som totes, perquè república ets tu.


Prou criminalització! Llibertat! Defensem la república!





Quemar una foto de los reyes de España es libertad de expresión. Así lo ha sentenciado el Tribunal Europeo de Derechos Humanos (TEDH), que ha estimado el recurso de los dos jóvenes condenados por injurias a la Corona (...). Los magistrados europeos creen que el castigo penal impuesto a los jóvenes por la Justicia española "constituye una interferencia con la libertad de expresión". (....)

Más de diez años después de los hechos, el TEDH da la razón, por unanimidad, a los dos jóvenes y concluye que la quema de la foto de Juan Carlos I y Sofía por la que fueron condenados Enric Stern y Jaume Roura "no fue un ataque personal contra el rey de España destinado a despreciar y vilipendiar" a la institución, sino "la expresión simbólica del rechazo y crítica política" a la monarquía, según recoge la sentencia.

En consecuencia, los magistrados creen que la Justicia española vulneró el artículo 10 de la CEDH (...). La sentencia es vinculante para el Estado.

"La puesta en escena orquestada, aunque dio lugar a la quema de imagen de los monarcas, es una forma de expresión de una opinión en el contexto de un debate sobre una cuestión de interés público, a saber, la institución de la monarquía", sostienen los magistrados de Estrasburgo, que recuerdan que la libertad de expresión ampara no sólo los actos o ideas consideradas "inofensivas", sino también las que generan "conmoción" o "preocupación".

Los jueces europeos enmarcan la protesta en "una crítica a lo que el rey representa, como jefe y símbolo del aparato del Estado" (...). Concluyen los magistrados que la quema de la fotos "entra dentro del ámbito de la crítica política o la disidencia y corresponde a la expresión de un rechazo de la monarquía como institución".

El TEDH da un revolcón a la argumentación esgrimida por siete de los once jueces del Tribunal Constitucional (TC) para negar el amparo solicitado por los jóvenes. Los magistrado del TC consideraron que quemar públicamente el retrato de los monarcas no era solo un acto "ofensivo" sino también incitador al odio y a la violencia. Interpretó el Constitucional que la protesta "trasladó la idea de que los Monarcas merecen ser ajusticiados".

Los magistrados europeos niegan por completo que la quema de fotos de los monarcas puedan ser consideradas como incitadoras al odio, y recuerdan que este tipo de delitos protegen a minorías discriminadas por su raza o su condición sexual. De hecho, los magistrados de Estrasburgo creen que vincular la quema de fotos de los monarcas con el discurso de odio y la violencia, tal y como hizo el TC, "sería perjudicial para el pluralismo, la tolerancia y el espíritu de sin el cual no hay una sociedad democrática".





Uno de los logros de la República fue incluir en su constitución la separación Iglesia-Estado, lo que la Iglesia interpretó como un ataque frontal que minaba su omnipresente poder y su enriquecimiento a costa de perpetuar el clientelismo monopolizando sectores como la educación e incluso la sanidad. La Iglesia no quería dedicarse a las almas, que era su cometido, sino al lucro terrenal y para ello llamó a las armas contra la República.

"Desde el primer momento la iglesia católica se posicionó en contra de la República y alentó, de formas más o menos directas, el derrocamiento de la misma. Mucho antes de la revolución de Asturias, algunos canónigos ya postulaban por una insurrección violenta para derrocar a la República. En el otoño de 1931, el sacerdote Antonio Pildain defendía la resistencia activa a mano armada. El canónigo Aniceto Castro Albarrán en su obra El derecho a la rebeldía (que tras el 18 de julio pasó a titularse El derecho al alzamiento) arremetía contra la política accidentalista de la CEDA y  parte de la jerarquía eclesiástica.

Ya no hay dudas acerca de la colaboración del clero en el golpe militar apoyando a los carlistas. Según Julián Casanova, en Navarra fueron los sacerdotes los que en múltiples ocasiones dirigieron los preparativos para la sublevación. Según el sacerdote Marino Ayerra, en una sastrería eclesiástica que dirigía Benito Santesteban en Pamplona, era visitada por numerosos clérigos en conspiración permanente y abierta contra la república laica. Por esta sastrería pasó el obispo de Zamora Manuel Arce Ochotorena, que le dijo a Santesteban: Bueno, si en lugar de sotanas me envías fusiles, ¡Mejor que mejor! Ya me entiendes (citado, Casanova, 2001: 54). Asimismo es casi seguro que el 19 de julio barcelonés se preparó en el palacio del obispo.

Muchos sacerdotes alentaron desde los púlpitos la sublevación, incluso fueron numerosos los que se incorporaron a la lucha, destacando en esta faceta los curas navarros: De hecho, algunos fueron los primeros en incorporarse a las columnas rebeldes e instaron a sus congregaciones a hacer lo mismo. Con las cartucheras sobre las sotanas y rifle en mano, lleno de entusiasmo partieron a matar rojos. Tantos los hicieron que los fieles se quedaron sin clérigos […], y las autoridades eclesiásticas solicitaron el regreso de algunos de ellos. (Preston: 258). Desde los púlpitos se pronunciaban discursos cargados de odio y violencia; como el que dio el canónigo de la catedral de Salamanca José Artero, en la catedral de Tarragona tras la toma de la ciudad por los sublevados, dejó clara su opinión sobre los catalanes cuando los llamó ¡Perros catalanes! ¡No sois dignos del sol que os alumbra!

El extremismo de algunos religiosos – en el que destacaron capuchinos y jesuitas- les llevó a anatemizar incluso lo que ellos consideraban actitudes condescendientes, como la de Gil Robles. El capuchino Gumersindo de Escalante escribió en Acción Española tras las elecciones de noviembre de 1933, un claro avisó a Gil Robles: No están los tiempos en el mundo, y sobre todo en España, para hacer el cuco. No; hay que dar la hora y dar el pecho; hay nada menos que coger, al vuelo, una coyuntura que no volverá a presentarse: la de restaurar la gran España de los Reyes Católicos y los Austrias […] Si este gran destino no se cumple, todos sabemos a quiénes tendremos que acusar […] El dolor, la angustia indecible de que todo puede quedarse en agua de borrajas, en medias tintas, en populismos mediocres, es una especie de lerrouxismo con Lliga Catalana y Concordato, nos dará aún a los menos aptos, voz airada para el anatema y hasta la injuria. Yo, si lo que no quiero fuese, ya sé a donde he de ir. Ya sé a que puertas llamar y a quién –sacando de amores, rabias. He de gritarle ¡En nombre de mi casta; en nombre del dios de Isabel y Felipe II, maldito seas! El aviso no tiene desperdicio: o Gil Robles preparaba el golpe de Estado, o sería un vil traidor. Mientras tanto el obispo Irurita no dudaba en gritar ¡Cristo necesita una espada!"




























Si la República supuso un soplo de libertad para algún colectivo cautivo y sometido por su condición fue para la mujer, para su emancipación a través de logros como el voto, el divorcio, las mejoras laborales, el aborto, la educación. Si no hubiera triunfado el golpe de estado y la República hubiera seguido su caminar quien sabe si hoy en día no seguiríamos sufriendo la lacra del machismo y su violencia inoculada por el nacionalcatolicismo, que normalizó el sometimiento y el trato vejatorio para la mujer a través de la Iglesia, de la Sección Femenina de Falange y desde todos los estamentos de la dictadura incluido el judicial donde el “la maté porque era mía” suponía la impunidad de los maltratadores asesinos, ya que se trataba de un asunto doméstico y el marido siempre tenía la razón. La violación se consideraba fruto de la provocación de la mujer, un objeto para el disfrute del varón, siempre la culpable, siempre la pecadora.

Texto de la argentina Zuleika Esnal sobre la violación sufrida por una adolescente brasileña.

"Violaron entre 30 "hombres" a una piba de la edad de mi sobrina. Un año más, pónele.

Treinta; aunque no es seguro. Ella contó 28 pero antes de quedar inconsciente le pareció escuchar a uno gritando "Somos 33!!!!". O treinta y ocho. No recuerda.

Dice que cree que la drogaron porque no podía moverse, que se reían de ella y que pensó que iba a morir.

Dice que el alma duele más que la vejiga destrozada y es más difícil de sanar. Dice que se baña todo el tiempo, todo el día. Que siente culpa aunque no sabe bien de qué. Y que sueña que le sale basura de los ojos y la boca. Dice que no entiende. 

Lo primero que preguntó la policía fue si alguna vez había estado en una orgía.
16 años tiene.

Lo segundo, que por qué estaba donde estaba.

Estaba donde estaba porque la drogaron, y así, DROGADA, fue llevada a una casa abandonada. La violaban de a dos, para hacer más rápido. Algunos repetían. Como si fuera un plato de comida. 16 años tiene. 

Dice que no sabe si quiere cumplir diecisiete. Dice que para qué.
16 años tiene. 

La encontraron deambulando, como ida, desorientada y sangrando. 
Dice que tiene vergüenza. Y que no sabe porqué. 

Yo creo que tiene vergüenza porque es lo primero que aprendemos. Lo que nos hacen creer.

Que si la pollera era corta, BANCATELA. (Jódete)
Te emborrachaste, BANCATELA. 
Te gusta coger pero no quieres que te violen? Estás loca? BANCATELA 
Te gusta andar sola de noche? BANCATELA. 
Te pones a hablar con cualquiera? BANCATELA 
BANCATELA. 
BANCATELA. 
BANCATELA. 

Vivimos en un mundo donde denunciar una violación se convierte en otra violación peor. Porque el que debería protegerte te llama puta aunque no lo diga. Cuestiona tu ropa, tus gustos, tus horarios. 

Cuestiona tu cuerpo. Tus hábitos, tu concha.

NO SEÑORES. 

Lo que deberíamos cuestionar es la clase de hombres de mierda que estamos criando como sociedad. De esos que agarran una mina y se la pasan entre todos como si fuera una botella de cerveza hasta que ya no queda nada. O sí. Quedan los restos. Y a ver que hacemos con eso. Se lo debemos. A esta piba. Y A todas las demás. A cada hija, a cada amiga . A cada mujer. Porque pudo ser cualquiera de nosotras. Y puede volver a ser."




Per ous, els de la justícia espanyola que amb les seves interlocutòries està agafant fama mundial, una justícia que empresona les idees, els drets i les llibertats, que diu terrorisme d’una baralla de bar i abús d’una violació, perquè NO és NO, encara que es veu que aquesta justícia a més de cega és sorda.









Diuen que la lluita és alegria i amb permís de Quico Pi de la Serra recitarem la lletra de la seva cançó amb una petita variació en la seva tornada. 

La República és llum, valor i valors, contra la foscor del feixisme i els seus crims d'ahir i d'avui.

Si algú se sent al·ludit 
i té ales, que no voli!
El refrany que cantaré 
és adagi de carrer,
ja me'l deien al bressol

Si els feixistes volessin 
no veuríem mai el sol.

Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris.
"No hi ha planificació",
això diuen els diaris, 
i així ho resa el camperol.

Si els feixistes volessin 
no veuríem mai el sol.

A Suïssa han ingressat,
milers de milions a cabassos.
Després diuen que és l'obrer,
el culpable dels fracassos 
i la manca de control.

Si els feixistes volessin 
no veuríem mai el sol.

A ciutat anem de cul,
ningú s'aclareix tot falla.
Ja no podem respirar,
tothom més o menys la balla,
de l'agost fins al juliol

Si els feixistes volessin 
no veuríem mai el sol.

Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses.
Sona un tret, com un fuet,
i cau mort, les mans esteses,
deixa dona, fill i dol.

Si els feixistes volessin 
no veuríem mai el sol.

Heu d'oblidar, si podeu,
aquests 40 anys de Glòria.
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria 
i el cap dur com un pinyol.

Si els feixistes volessin 
no veuríem mai el sol.

La unitat no té destí,
l'univers no és cap llimona.
Tinc un passaport que diu:
"ha nascut a Barcelona 
i per tant es espanyol".

Si els feixistes volessin 
no veuríem mai el sol.

El tribunal, dit Suprem
era en mans de falangistes
varen apartar el Garzón 
vaja merda de juristes
que els agrada el "cara al sol". 

Jo cada cop veig més clar,
que el poble diu el que pensa.
Hem après aquest proverbi,
i amb mútua complaença 
cantem com un home sol.

Si els feixistes volessin 
no veuríem mai el sol.





Manifestació a Buenos Aires de rebuig a Rajoy.


República és Veritat, Justícia i Reparació, respecte pels drets humans. 

El cinisme de Rajoy i la seva desvergonya històrica.


Rajoy rinde homenaje a las víctimas de la dictadura argentina y se le gira en contra.

Condenar unos crímenes y silenciar otros. El presidente español, Mariano Rajoy, visitó el 11 de abril el parque de la Memoria de Buenos Aires para rendir homenaje a los desaparecidos y asesinatos por el terrorismo de Estado en Argentina entre 1969 y 1983, cuando el país vivió una dictadura caracterizada por la represión, la violencia, la tortura y la desaparición y asesinato de miles y miles de personas.

Sin tener en cuenta lo que podía venir después, Rajoy paseó por el parque y, después de hacer la ofrenda floral, escribió un mensaje al libro de honor que no gustó a muchos: "Mi testimonio de admiración y reconocimiento a todos los que dieron la vida por la defensa de la libertad y los derechos de todos".

El líder del PP, sin embargo, no tenía ni idea de las consecuencias de rendir homenaje a las víctimas de la dictadura argentina sin hacer ni una sola mención a los crímenes del franquismo. Y el momento llegó. Un periodista de Revista Cítrica, partiendo del espacio reservado para los muertos y desaparecidos de la represión en Argentina, le preguntó qué pensaba hacer con respecto a los crímenes de la dictadura franquista.

Silencio. El presidente español hizo ver que no oía la pregunta y se quedó en silencio. Parece, sin embargo, que sí la escuchó, ya que cuando el periodista argentino le llama, él levanta la cabeza y la vuelve a bajar cuando empieza a intuir el contenido de la pregunta.

De fondo, y en medio del silencio del jefe del ejecutivo estatal, se oye otra persona con la bandera española en la mano diciendo al periodista que se vaya "a la mierda" y preguntando qué pasa con los crímenes del comunismo.

El periodista de la revista, que después firmaba la noticia, lamentaba en su escrito que la visita de Rajoy al parque de la Memoria "es una ofensa a esta lucha ejemplar, una prueba más de la desvergüenza de un político oportunista" y subrayaba que el también presidente del PP "no ha dedicado ni un euro de los presupuestos a financiar la ley de memoria histórica".

Plantón a Rajoy

El mutismo de Rajoy y su posicionamiento ante estos hechos a lo largo de los años también tuvo otras consecuencias. Las principales organizaciones de derechos humanos de Argentina se negaron a acompañarle durante la visita, unas organizaciones que, en cambio, sí acompañaron a la canciller alemana, Angela Merkel, o el expresidente francés Francoise Hollande.

Eso no afectó solo a la visita al parque de la Memoria argentino, sino que, además, le cayeron varias críticas en Twitter. Algunos le han reprochado que en España estén las Cunetas de la Memoria, donde todavía hay más de 100.000 desaparecidos, y le han recordado que la entrada es gratuita.

Elnacional.cat




Les mentides, la impunitat i la humiliació de la transició un obstacle a batre per les republicanes i els republicans antifeixistes. PP i PSOE o la reconciliació indecent en l'oblit de la memòria republicana, de les víctimes del feixisme espanyol que encara ens trepitja. És imperatiu fer República de veritat amb justícia i per a la reparació.

DECLARACION DEL GOBIERNO DE LA NACIÓN CON OCASION DEL 50 ANIVERSARIO DEL COMIENZO DE LA GUERRA CIVIL. 18 DE JULIO DE 1986.

"El gobierno quiere recordar que hoy se cumplen 50 años de un acontecimiento trágicamente decisivo en la historia española: el comienzo de la guerra civil, un guerra que conmocionó la conciencia de sus contemporáneos y aún de las generaciones posteriores , y que desembocó en una dictadura que dirigió la vida del país por espacio de casi cuatro décadas.

Una declaración gubernamental no es el lugar para analizar las causas de un acontecimiento de la magnitud de la guerra civil, ni para valorar las consecuencias que de ella se derivaron. El gobierno quiere, sin embargo, llevar al ánimo de todos una doble convicción. Primero, que por su carácter fratricida, una guerra civil no es un acontecimiento a conmemorar , por más que para quienes la vivieron y sufrieron constituyera un episodio determinante en su propia trayectoria biográfica. Segundo, que la guerra civil española es definitivamente historia , parte de la memoria de los españoles y de su experiencia colectiva . Pero no tiene ya – ni debe tenerla- presencia viva en la realidad de un país cuya conciencia moral última se basa en los principios de la libertad y la tolerancia.

Un Gobierno democrático no puede menos que felicitarse porque España haya recobrado, con los años, las libertades que quedaron bruscamente interrumpidas en 1936. Al hacerlo quiere honrar y enaltecer la memoria de los que, en todo tiempo, contribuyeron con su esfuerzo, y muchos de ellos con su vida, a la defensa de la libertad y la democracia en España.

Pero un Gobierno ecuánime no puede renunciar a la historia de su pueblo, aunque no le guste, ni mucho menos asumirla de manera mezquina y rencorosa. Este Gobierno , por tanto, recuerda asimismo, con respeto a quienes, desde posiciones distintas a las de la España democrática, lucharon por una sociedad diferente a la que también muchos sacrificaron su propia existencia .

El Gobierna expresa su convicción de que España ha demostrado reiteradamente su voluntad de olvidar la heridas abiertas en el cuerpo nacional por la guerra civil , su voluntad de vivir en un orden político basado en la tolerancia y la convivencia, en el que la memoria de la guerra sea, en todo caso, un estimulo a la Paz y el entendimiento entre todos los españoles.

Para que nunca más, por ninguna razón, por ninguna causa vuelva el espectro de la guerra civil y el odio a recorrer nuestro país, a ensombrecer nuestra conciencia y a destruir nuestra libertad.


Por todo ello el Gobierno expresa también su deseo de que el 50 aniversario de la guerra civil selle definitivamente la reconciliación de los españoles y su integración irreversible y permanente en el proyecto esperanzado que se inició a raíz del establecimiento de la democracia en la Monarquía encabezada por el Rey Don Juan Carlos , proyecto que fue recogido en la Constitución de 1978 y fue refrendado por el pueblo español para el que consagra definitivamente la Paz."



Foto: la nostra companya Montse Giné, presidenta de l'AVRFT i al seu costat Begoña Floria, regidora socialista de l'Ajuntament de Tarragona.

Y de aquellos polvos los lodos de la vergüenza:

La regidora socialista de l'Ajuntament de Tarragona present a l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme afusellades a la ciutat, sense respectar els presents, que amb la seva pluralitat havien consensuat la línia del discurs de la presidenta de la seva associació, es va permetre dir en un acte sense banderes, però amb la llibertat i els drets com a línia editorial, que sota qualsevol bandera podia ser-hi el feixisme. Aquesta afirmació va produir el malestar de les famílies i amics dels assassinats pels feixistes. Una vergonya de discurs. Molt poca alçada política d'aquesta regidora del PSC al peu de la fossa del cementiri on resten les despulles d'aquells que van ser víctimes del nacionalcatolicisme per defensar la legalitat republicana. 

Per sobre de tanta ignorància està la dignitat de les víctimes i les seves famílies.






Com cada mes vam recollir signatures de suport a la querella argentina, aquesta vegada ens va signar la Pilar, filla de l'Ascensión Mendieta, que amb la seva digna i perseverant lluita va poder exhumar el seu pare i així va poder veure com el seu somni de justícia es feia realitat. Tot gràcies a la Causa 4591/10 contra els crims de lesa humanitat, que mai prescriuen, a l'estat espanyol es vulneren i presumeixen de fer-ho. Moltes gràcies Ascensión i Pilar. 


Ana Messuti i Ascensión Mendieta.



Perquè hem de fer república ara mateix vam llegir el poema de Miquel Martí i Pol del mateix títol.

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.





diumenge, 1 d’abril de 2018

NORANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ASSASSINADES.



Les dones ho van perdre tot després de ser les captives i desarmades per excel·lència d’una guerra que no va ser més que el perllongament d’un cop d’estat contra la legalitat republicana. Aquella finestra d’esperança per a un col·lectiu tan cabdal per a la societat com marginat i maltractat històricament, es va tancar de cop donant pas a l’obscuritat més absoluta.

La dona com a grup humà sotmès i submís va tenir veus valentes i lluitadores que es van enfrontar a la repressió amb el mateix coratge i resolució que qualsevol home. El sexe mal nomenat dèbil es rebel·lava contra la discriminació i demanava el vot, i la República, amb una veu de dona clara i insubornable com la de Campoamor, va obrir la porta a la democràcia a un seguit de dones que volien molt més. Més drets, més conquestes socials, més llibertat.


Quan el poder reaccionari de l’exèrcit colpista, l’Església propietària terrenal i espiritual, els amos feudals de la terra i el capital, l’oligarquia caciquil de l’estat espanyol va agafar les armes per assassinar la República i exterminar els antifeixistes, un dels grans enemics a batre era l’emancipació de la dona. Una dona que havia gosat sortir de l’àmbit domèstic per a ser partícep activa dels drets que l’oferia una República, que caminava per la senda del reconeixement de la vàlua femenina i en defensa de la seva dignitat. Una reafirmació de gènere que dinamitava els fonaments nacionalcatòlics de família i ordre. Des d’aquell 17 de juliol de 1936 la sort de la dona va estar marcada amb el ferro roent de la falange, creu i yugo i flechas tatuades sobre una pell cremada per un sol feixista al qual van voler plantar cara. S’havia de sacrificar les roges, les separatistes, les llibertàries, les dones que podien lluitar contra el seu patriarcat de pedra on la dona era una propietat més, una costella tan trencada com els somnis fets fum en la foguera feixista.

I les dones van ser mortes, van ser assassinades, moltes després d’un calvari de tortura, vexació, humiliació, violació, dones rapades, exhibides, tan espoliades que fins i tot els van treure les filles i els fills, tancades a les presons i als camps de concentració, silenciades encara sota les cunetes amb un tret de maleïda gràcia al cap. Però aquestes dones sempre viuran, sempre restaren vives si la nostra memòria resistent i combativa no acota el cap davant aquesta repressió feixista que ens emmordassa. Les hereves d’aquestes dones admirables hem d’acabar amb la xacra del masclisme que el franquisme va inocular com un verí tan mortal com quotidià i invisible, un feixisme espanyol que no marxarà fins que no el fem fora.

Lina Odena

Dones que van preferir la mort abans que rendir-se al feixisme com la Lina Odena que abans de caure en mans dels colpistes va agafar la seva pistola i es va disparar un tret al cap. O la Matilde Landa que abans de caure de genolls davant l’Església que havia fet del seu baptisme una croada política i propagandista d’odi i revenja es va llençar al buit, i mentre agonitzava va ser humiliada sent batejada in articulo mortis.
Matilde Landa

Assassinades amb consells de guerra a Catalunya com la Virginia, la Nieves, l’Elisa, la Salvadora, la Carmen, la Cristina, la Dolores, l’Eugenia, la Concepción, la Inés, l’Encarnación, la Leonor, la María, la Magdalena, la Ramona, l’Asunción i la Matilde. Volem tornar a recordar que aquestes sentències a mort han estat anul·lades per il·legals pel Parlament de Catalunya.

Carme Claramunt

Assassinades i llençades a una fossa comuna les conegudes com 17 roses de Guillena, Sevilla, dones entre els 20 i els 70 anys, que van ser violades, les van rapar i després d’obligar-les a beure oli de ricí van ser passejades pel poble pel seu escarni. Van ser engarjolades fins que un dia de novembre de 1937 van matar-les. Tirotejades i sepultades fins al 2012, quan van exhumar aquestes dones que van patir el sadisme dels feixistes.


Mortes sotes les bombes com les dones que van quedar sota les runes dels edificis de la Barcelona assetjada pel foc dels avions feixistes italians fa 80 anys. Bombardejos que van costar la vida a 2.700 persones.


Les dones que van perdre la vida a Argelès, les mares que van veure morir les seves filles i fills menjats per la fam, la malaltia i els paràsits entre la sorra, el fred, el sol cuent o la pluja, un camp de concentració amb un 80 per cent de mortandat infantil.

Camp concentració Rivesaltes

Mortes a Ravensbrück com la gironina Carme Bartolí que amb 53 anys va morir en braços d’altra companya o com la Josefina González Guardiol assassinada per resistent.


Dones Ravensbrück

Assassinades guerrilleres antifranquistes com la Carmen Temprano Salario abatuda per la Guardia Civil a Negreira, A Coruña, el 1949 i que segons la premsa del règim mereixia el tracte de qualsevol bandoler perquè anava vestida d’home.

I totes les dones anònimes que sota la màxima “la maté porque era mía” han estat assassinades formant part d’una estadística de l’horror masclista, que per desgràcia va creixent cada dia que passa.

“La mujer en la casa y con la pata quebrada. A la mujer y a la burra, cada día una zurra. Gallina que al gallo espanta, córtale la garganta. A la mujer y a la mula, por el pico se les va la hermosura. A la mujer que fuma y bebe el diablo se la lleve.” “A la mujer en casa, nada le pasa”. Entre les parets de moltes cases es viuen situacions derivades d’aquestes dites, es viu el terror del maltractament, crits que pocs escolten, violacions, humiliació, les feines domèstiques i la cura de criatures, malalts i gent gran sense cap remuneració. Dones menysvalorades a les seves feines, al seu entorn, a casa seva, que sobreviuen en un món d’abusos patint discriminació i alienació sense distinció de raça, creences religioses, estatus social… Acabem amb aquesta xacra, fem-ho per nosaltres i per la memòria de totes les feministes que van lluitar per la igualtat de drets i oportunitats, per totes les dones republicanes i antifeixistes que avui honorem.

-->
Volem dedicar aquesta concentració a les dones empresonades i exiliades, a les d’ahir i a les d’avui.


Ellas, las asesinadas
 Son una hilera de enlutadas sombras.
Siemprevivas calladas. Siempremuertas.
Mariposas de invierno en alfileres.
Alondras tristes para siempre mudas.
Selláronles sus bocas con pétalos de sangre.
Esculpieron sus risas sobre mármoles fríos.
Dejaron a sus hijos a solas en el aire,
y ya sus ojos ciegos ruedan por los abismos.
Son mujeres sin nombre, sin edades,
que levantan sus voces en la ausencia
esperando una luz que las redima
del terror, de la injuria, de la fuerza.
No piden ni la paz ni la palabra:
quieren ser los escudos de la herida,
la memoria tenaz, la dolorida sinrazón
de una muerte anunciada. Denunciada.
Ellas, las siempremuertas y las siempre vivas.
-->
Luzmaría Jiménez Faro








Carme Bartolí nació en Setcases (Girona) el 6 de junio de 1891. Ravensbrück 27046.


Ella y su marido eran emigrados económicos. Vivían en Vallmanya con sus hijos, entre ellos Sabina que estuvo con su madre en Ravensbrück y participaron en la resistencia contra la ocupación nazi en los primeros momentos.

Escondían hombres del maquis, les daban comida y curaban sus heridas.

Refugiaron en su casa durante largos meses a tres dirigentes de la Resistencia en los Pirineos Orientales. La casa situada en un pueblecito de montaña tenía una entrada principal por la calle y se podía salir también por el desván directamente a los montes. Estas óptimas condiciones y el apoyo desinteresado de Sabina y su madre, que aún contando con escasos recursos los alimentaban, las convertían en unas colaboradoras importantes pues así podían seguir sin otras preocupaciones organizando la lucha armada por las montañas pirenaicas.

Cuando las detuvieron tenían escondidos en su casa a un maestro de escuela francés, un republicano y un belga. Las dos mujeres y el propietario del inmueble se enfrentaron a la policía de Vichy y se pusieron delante de la puerta impidiendo su entrada. Recibieron muchos golpes pero consiguieron que los tres resistentes pudiesen huir por detrás. Uno de los fugitivos tuvo tiempo de disparar matando a un policía e hiriendo a otro.

Jamás se pudo averiguar quien puso a los alemanes sobre su pista.

Las llevaron a la cárcel de Emelie-Les Bains. Allí las separaron del propietario del inmueble francés. Las llevaron de cárcel en cárcel y de interrogatorio en interrogatorio. No pudieron arrancarles nada. Pasaron por las cárceles de Arlés, de nuevo Amelie-Les-Bains a la Ciudadela de Perpinyà y de allí a Compiègne, cerca de París y de allí las trasladaron a Ravensbrück con un frío terrible en un vagón de ganado. En el espacio destinado a cuatro caballos iban ochenta mujeres, sin espacio para acostarse, sin beber y con un cubo de metal para sus necesidades. Una sola comida durante los cuatro días que duró el viaje.

Sabina y su madre llegaron a las 3 de la mañana a Ravensbrück en el 15º en el transporte de las 27.000. El único consuelo es que madre e hija seguían juntas.

Carme no resistió Ravensbruck. Agonizante la dejaron con otras moribundas entre dos barracones. Dos francesas la reconocieron y por la noche con la luz de los reflectores y el peligro de ser descubiertas la arrastraron hasta su barracón donde murió en brazos de otra catalana, la leridana Coloma Seròs, maestra de Lleida, que le murmuró palabras de aliento y consuelo en catalán con las que Carme murió en calma.

-->
Su hija solo conservó el anillo de casada de su madre.





"Sevilla es la provincia donde se encuentran más mujeres represaliadas de España". Detrás de todos estos asesinatos estaba, sin lugar a dudas, la firma del general golpista Gonzalo Queipo de Llano.

La visibilidad del sufrimiento de las mujeres durante el régimen es prácticamente nula en muchas investigaciones de memoria. El número de mujeres fusiladas en Andalucía tiene una horquilla demasiado amplia: entre un 2 y un 5%. Esta represión, en clave de género, “era muy distinta a la de los hombres, ya que las humilla y las degrada de mayor manera. Y es una tortura específica que forma parte de esa memoria que no se recoge”. En muchos de los casos, se realizaba una violencia corporal específica que pretendía degradar, hasta el límite, su dignidad como mujeres.



Agosto del 36: Muerte a las 15 rosas de Grazalema

Las víctimas no tenían un perfil común, tampoco la edad que rondaba desde los 14, la víctima más joven hasta los 61 años, la mayor. Su único delito, ocultar el paradero de sus maridos ante la terrible represión militar que se avecinaba en la provincia de Cádiz. En una zona boscosa, junto a un viejo alcornocal, los falangistas cavaron la zanja gracias a la ayuda de un niño conocido en el pueblo como el Bizarrito, que fue fusilado junto a estas vecinas, sin alcanzar los catorce años. Ubicada en la “curva de las mujeres” en la carretera Jerez a Ronda. Poco se conoce de la biografía de aquellas mujeres. Gordillo apunta que “algunas fueron arrojadas embarazadas al agujero.

El crimen Aguaucho en Fuentes de Andalucía

Se dice que en Fuentes de Andalucía (Sevilla) no hubo guerra, solo represión, siendo el municipio de la provincia de Sevilla con más violencia ejercida hacia la mujer, 27 mujeres y 78 hombres. En la conocida finca del Aguaucho se vivió un terrible episodio cuando varias jóvenes fueron arrojadas a un pozo tras ser violadas y paseadas para escarnio público. Las víctimas tenían entre 16 y 22 años. La sed de venganza no parecía tener límites para este grupo de falangistas. Los soldados las obligaron a preparar y servirles la comida. Las violaron, asesinaron y arrojaron sus cuerpos a un pozo horas más tarde. No hubo fosa. Nadie pudo hallar sus restos. Ya de madrugada, el camión volvió y recorrió las calles principales del pueblo para enseñar, bajo el cántico de “Cara el Sol”, en la punta de sus fusiles, la ropa interior de aquellas jóvenes inocentes. La búsqueda de sus cuerpos ha dado resultados negativos.

Guillena, 1937: 17 rosas que hoy descansan en paz

 “Había entre ellas un vínculo de parentesco. Algunas eran hasta hermanas y cuñadas, nueras y suegras”. Torturadas, rapadas y paseadas por el pueblo a modo de escarnio. “Las 17 mujeres fueron trasladadas hasta el vecino pueblo Gerena para ser fusiladas” buscando otras localizaciones para borrar huellas de los crímenes cometidos. Una a una fueron cayendo ante el pelotón entre el 6 y 8 de noviembre de 1937. Tenían entre 24 y 70 años de edad y su historia nunca fue olvidada en Guillena, a pesar del paso de los años. Los últimos documentos, hallados en el archivo militar de Ávila, retratan como el régimen consideró a estas mujeres como “sujetos peligrosísimos” al auxiliar a los huidos de la sierra.

Bañadas en aceite ante el pelotón: Las 25 rosas de zufre

-->
La fecha del asesinato es conocida por muchos vecinos en el pueblo. 4 de noviembre de 1937. Las 25 mujeres fusiladas, procedentes del pueblo onubense de Zufre (Huelva), fueron previamente “bañadas en aceite, desnudadas y azotadas” antes de su asesinato. Algunos testimonios orales recuerdan las violaciones cometidas a estas víctimas antes de ser arrojadas a la fosa común. La escena de pánico hizo que muchas de ellas “no pudieran ni bajar del camión”, en la cuesta que conducía al cementerio. La crueldad de aquellos hechos hizo, que la “Junta Rectora franquista que mandaba en Zufre diera hasta una llamada de atención a los guardias que habían perpetrado aquellos hechos”.


A Daria i Mercè Buxadé i Adroher ínfermeres assassinades a Manacor.


Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d’esquerra, varen ser presentades pels “intel·lectuals” del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l’odi envers l’esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del “barrio xino” barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s’anà bastint la “història” feixista damunt la guerra civil!

Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l’expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles “bèsties salvatges” (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'”amor lliure”, lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d’una gran cultura (si tenim en compte l’època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, “abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits”.

És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d’una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana:

“Alguna vegada els havia sentit fent memòria d’aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s’engresquessin per anar d’infermeres?”.

És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l’esperit d’aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l’emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l’any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m’ha interessat servar, reconstruir, novel·lar.

-->
Miquel López Crespí.



Font: Arxiu Nacional de Catalunya.


Menors de 18 anys assassinades per les bombes feixistes italianes a Barcelona

-->
Agustina
Escudero
Ors
12
Albertina
Lozano
Blasco
17
Alícia
Fernández
Álvarez
6
Amàlia
Llorens
Respall

Amàlia
Lario
Bravo
14
Àngels
Peña
Gil
4
Anna
Serra
Mercadal
8
Anna
Biota

14
Antònia
Àvila
Martinez
10
Candelera
Cortinas
López

Carme
López
Benveso
5
Carme
Perez
Santos

Carme
Teixidó
Nolla
7
Carme
Antúnez
Mijanca
17
Carme
Bové
Claver
9
Carme
Navarro
Rodríguez
1
Carme
Peña
Gil
12
Carme
Ruescas
Peris
15
Clementina
Gonzalez
Balsa
13
Concepció
Campdesunyer
Coll
15
Concepció
Sanchez
Hernández
17
Concepció
Navarro
García
9
Consol
Ruiz
Gonzalez

Dolors
Huertas
Gil
2
Dolors
Ferrer
Alió
14
Dolors
Cardona
del Toro
12
Elena
Godia
Cuchi
4
Elena
Blach
Peronella
17
Elsa
Garcia
Sarmentero
15
Elvira
Aguilera
Perez
11
Felisa
Ferro
Sastre
8
Ferranda
Orejón
Fernández
4
Francesca
Rius
Bernal
14
Guillermina
Miquel
Ortiz
15
Isabel
Verdugo
de Sala
6
Isabel
Peña
Gil
14
Joana
Ariarte
Ayala
1
Josepa
Verdaguer
Campois
0
Josepa
Guerrero
Balaguer
5
Josepa
Botella
Bernal
6
Josepa
Lacambra
Montanuy
8
Josepa
Ortiz
Palau
10
Josepa
Berenguer
Riau
2
Llibertat
Bueno
Catalan
1
Lliurada
Sanchez
Hernández
12
Llúcia
Giron
Plana
13
Lolita
Martínez
Fernández
8
M. Lluïsa
Bertran
Carceles
16
Maria
Soler
Solbes
7
Maria
Pascual
Casado
17
Maria
Figuerola
Lafuente
15
Maria
Paire
Torres
14
Maria
Botella
Bernal
10
Maria
Ribat
Blasco
4
Maria
Rubio
Colay
2
Maria
López
Caro
3
Maria
Navarro
García
16
Maria
Duch
Radua
5
Maria
Iglésias

17
Maria A.
Vallés
Mora
11
Maria-Lluïsa
Mendoza

17
Mariana
Garcia
Fortea
8
Maruja
Pérez
Ròselló
14
Merce
Duch
Radua
10
Mercè
Martínez
Navarro
3
Mercè
Vilassís
Royo
14
Montserrat
Hijar
Falcón
11
Montserrat
Serra
Mercadal
7
Montserrat
Garrote
Claramunt
10
Neus
Grayolas
Terreu
5
Neus
Temprado
Montforte
9
Nuri
Jover
Lluis
6
Núria
Aguilera
Perez
3
Núria
Perales
Sala
15
Núria
Clotet
Pujol
10
Pilar
Hernández
Andreu
9
Pilar
Benabarre
Torres
15
Raquel
Martínez
Carbonell
15
Rosa
Hijar
Falcón
4
Rosa
Lario
Bravo
14
Rosa
Ferrer
Alió
10
Rosa
Gómez
Chicharro
17
Sara
Borràs
Amejairas
2
Teresa
Costa
Gonzalez
16
Teresa
Pérez
Roselló
11
Teresa
Pastor
Espuñas
14
Teresa
Pardillos
Bruna
9
Teresa
Fusté
Payella
14
Violeta
Díaz
Gonzalez
6
Llistat dones assassinades per les bombes feixistes italianes a Barcelona







Al nostre estimat company Lluís, lluitador incansable de totes les causes que exigeixen veritat, justícia i reparació, un activista dels drets humans i un magnífic ésser humà. 80 anys d'integritat i honorabilitat. El nostre homenatge a un digne fill del seu pare Lluís Serra i Giribert, alcalde de El Prat de Llobregat assassinat pel feixisme espanyol.


Volem donar les gràcies a la companya i els companys vinguts de Bèlgica a compartir la nostra lluita per les víctimes del franquisme i la transició i que formen part de la nostra Mesa de Catalunya.


Per totes les víctimes 










Una anotació a peu de pàgina que retrata l'atmosfera feixista que ens ofega, una amenaça de mort més.


Tristament ja estem acostumats als insults, les amenaces barroeres, a què ens demanin per les víctimes de la rereguarda republicana, que si Paracuellos, que si les monges i els mossens. Continuen sense estudiar l'estadística. Aquestes persones assassinades ja han estat honorades, premiades, canonitzades mentre les nostres víctimes continuen sota terra, oblidades, estigmatitzades. Perdedores eternes com aquesta falsa democràcia que no reconeix als defensors de la república, als demòcrates que van lluitar contra el franquisme que encara avui ho impregna tot amb la seva forta pudor a odi. L'odi dels vencedors sobre els vençuts, unes entranyes negres que regalimen corrupció, rancor, feixisme i violència. 

Ahir vam viure un capítol més d'aquest verí que els cega, no era el típic il·luminat que t'aixeca el braç al crit de "viva Franco", ni joves amb estètica i tatuatges feixistes que t'etziben a la cara "más rojos de mierda tendrían que haber matado", era un home de mitjana edat, d'aspecte normal, tranquil, que després de demanar on estaven els altres morts i d'explicar que els seus avis els havien mort els republicans ens va dir que si ara vingués altre cop la república ell seria el primer a sortir amb una metralleta a matar republicans, a matar-nos a nosaltres. Ho va afirmar sabedor que la impunitat del franquisme el protegeix i des de la total consciència que els que ara paguen pel delicte d'odi són les víctimes no els botxins. 

Nosaltres no oblidem, no perdonem, però no tenim aquest odi podrint-nos, volem justícia i així li vam dir, que això sortosament és el que ens diferencia. Ells van guanyar, però ni tan sols es van convèncer a ells mateixos perquè no és que ens vulguin humiliats ens volen fer desaparèixer per poder fer la seva nacionalcatòlica voluntat i aquest gust no els hi donarem pas. 

La nostra digna ràbia és la defensa dels drets humans, la seva és la impotència davant les nostres raons i la nostra perseverança. Les seves amenaces no ens fan por. Continuem, seguim.

Primavera republicana.