diumenge, 26 de novembre de 2017

VUITANTA-SISENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NO NORMALITZEM EL FEIXISME!


NO NORMALITZEM EL FEIXISME!




Tristament encara la nostra reivindicació va de víctimes sense justícia i botxins lliures. Va de quan les víctimes han de demanar perdó per sobreviure als seus torturadors, de quan les famílies han d’excusar-se per mantenir la memòria d’aquelles persones estimades desaparegudes per la força de les armes o l’oblit imposat. Va de quan després d’haver estat trepitjades no tenen dret a aixecar el cap perquè els assassins mai han marxat, perviuen en els seus hereus. Va de quan els vencedors ens volen vençuts per sempre. Ara ens tornen a ensenyar indecentment les seves mans esteses,  no en senyal de pau, sinó enlairades ufanament al crit de viva Franco. Ho fan embrutant els nostres barris amb les seves pintades, violant les nostres memòries, atacant els nostres monuments, com ha passat recentment amb el monòlit del president Companys, mentre els seus són protegits a Palma i a Tortosa.  Passegen pels nostres carrers agredint-nos, orgullosos de la pitjor de les espanyes, aquella que el poeta va dir que ens glaçaria el cor, cridant-nos amb un odi antic als ulls, sense gens de vergonya. Ho fan emparats com sempre per un estat que empresona i vol empresonar qui planta cara o denuncia el feixisme i deixa lliures als agressors.

És molt trist veure com van passant les dècades per trobar-nos en un moment dels més crítics des d’aquell novembre que va morir el genocida, deixant uns fonaments foscos i durs sobre els quals han construït, diuen, que democràcia, corones i constitucions que ens recorden que la llibertat i els valors dels antifeixistes als quals defenem són ocells engabiats.

Segur que tothom que ha parlat amb persones que han guardat les històries de les defensores de la República s’han trobat en el seu discurs aquelles frases tipus: “no van fer res”, “no estaven ficats en política”, “eren innocents”. I tant que ho eren, com si lluitar contra el feixisme, com si treballar pel poble, com si tenir idees polítiques contràries al règim franquista fos d’entrada un estigma de culpabilitat. Aquell terror que va assenyalar al dissident, allò que constantment va recordar el franquisme als perdedors, la transició no el va extreure de l’imaginari col·lectiu perquè perversament va emparar els criminals, i va deixar les víctimes sota aquella fastigosa sospita, sota aquella necessitat de donar explicacions. Aquella llavor de l’horror és la que avui normalitza el feixisme que deixa indiferent a una societat maltractada i espoliada, que ha assimilat que els feixistes es passegin pels seus carrers sense aixecar totes les alertes, alguns diuen inclús que els feixistes som nosaltres. Nosaltres, les persones defensores de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició, diem ben alt i ben clar als franquistes que no els perdonem perquè no volem oblidar tota la sang vessada i les llibertats robades, i les vides desfetes i els exilis interns i externs, i les escoles de pensament i llengua única de crucifix flanquejat per Franco i José Antonio, i les dones desaparegudes sota un masclisme que encara les mata i les viola, mentre els seus botxins volen que es vexin demanant perdó, mentre la pesada ombra “d’alguna cosa hauran fet” sobrevola com núvols negres sobre les espatlles de totes les víctimes del món.


Arribats a aquest punt no podem aplicar-nos l’autocensura perquè amb el nostre sotmetiment els fem més forts, perquè la nostra possible por a dir la veritat, a riure de la realitat, a denunciar i a criticar l’estat i els seus aparells, els visibles i els invisibles, quan no respecten els drets humans acusant-nos cínicament d’odi, els estem convidant a robar-nos fins i tot la paraula i la dignitat. No ens podem permetre davant d’un enemic tan immisericorde i miserable ni l’autocrítica servil, ni la comparació barroera entre allò que no es pot posar al mateix nivell, ni ignorar la tergiversació. Li devem això a les nostres víctimes i ho hem de fer amb tota la intel·ligència que ells no tenen i sense la violència indiscriminada patrimoni del feixisme.




Els carrers han de ser nostres i volem als feixistes fora dels nostres barris.




Pilar Duaygües era una nena de 14 anys quan va començar a escriure el seu diari l’any 1936. Va escriure tots els dies de la guerra i aquestes són la primera i la darrera anotació que volem compartir amb totes vosaltres.


Domingo, 19 de julio de 1936 – Principio de la guerra.

Hoy ha sido un día horrible. El 19 de julio del año 1936 quedará grabado en la historia. Por la mañana nos despertaron unos tiros a las cinco, pues teníamos que ir a la playa y mamá no nos dejó. Es natural, pues se presentaba el día malo y tan malo. Las ametralladoras iban, bombas por aquí, tiros por allá, etc. Se oía muy bien cómo se derrumbaban las casas en donde las tiraban, dicen que fue peor que el año 1909, que fue fenomenal, y el doble que el 6 de octubre del año 1934. Esta guerra ha sido causa de que no  quieren al Gobierno, quieren otra vez la monarquía.

Pero no sé quién ganará aún, pues hay mucho jaleo. Bueno, un día pésimo. No podíamos estar en el balcón porque disparaban balas. Estábamos afuera en la escalera hablando con los vecinos, pero sin parar los disparos. Por la tarde dormí un poco, pero no se podía por el ruido. Resulta que vivimos al lado de los frailes, de la iglesia y de su imprenta. Los curas con ametralladoras, escopetas y revólveres hacían fuego contra el cuartel que está al lado (..). Jugamos con los vecinos en la escalera al parchís. Ya tarde echaron las bombas (que resonaron por toda la casa) y prendieron fuego en la iglesia y colegio e imprenta, pero no podíamos salir por las balas. Los frailes lograron escapar no sé por dónde, por alguna puerta secreta. (…)

Miércoles 29 de marzo de 1939 – Final de la guerra.

-->
¡La guerra ha terminado! dice todo el mundo y los periódicos. Ayer se rindió Madrid y aquí en Barcelona no cesaron de tocar las sirenas en señal de alegría y del final de la guerra, toda la gente ponía colgaduras en los balcones, aunque la mayoría les obligaban. Yo tenía un humor pésimo, hemos perdido, lloré con mucho dolor al ver que esos criminales fascistas se han llevado la victoria más no les aguantaremos mucho tiempo porque volverá a haber un levantamiento, esta vez por parte nuestra y quedará entonces enterrado para siempre el odioso fascismo aunque a lo mejor tardaremos algunos años en lograrlo. Este pensamiento que todos los rojos tenemos y del cual no nos engañamos me da un poco de alegría.




Poema de Martin Niemöler que ens interpel·la directament a totes i a tots i que per desgràcia està tan vigent avui com ahir.

Cuando los nazis vinieron a buscar a los comunistas,
guardé silencio,
porque yo no era comunista.
Cuando encarcelaron a los socialdemócratas,
guardé silencio,
porque yo no era socialdemócrata.
Cuando vinieron a buscar a los sindicalistas,
no protesté,
porque yo no era sindicalista.
Cuando vinieron a por los judíos,
no pronuncié palabra,
porque yo no era judío.
Cuando finalmente vinieron a por mí,
-->
no había nadie más que pudiera protestar.


En defensa de l’escola i contra els atacs feixistes que ha patit tant a Catalunya com al Pais Valencià llegirem aquest poema que és una  creació col·lectiva dels alumnes de sisè de l'Escola Gavina del País Valencià de data desconeguda. Font.

LA CIUTAT

La ciutat és la llum palpitant dels semàfors,
és l'home que s'afanya per no fer tard a la feina,
és la dona que, lluny del camp,
carrega el seu carro de llaunes i congelats,
és l'aturat que busca als diaris,
el seu dret, el seu somni i la seu esperança.
La ciutat és una apegalosa vesprada de primavera,
és un absurd laberint de cases repartides,
és l'espessa llum que ja no és llum.
La ciutat són cinquanta anys de vendre les notícies,
és el gran dilema d'on anar a distraure's, d'on anar a oblidar,
és un munt de famílies que comparteixen l'espai,
però no la paraula
és la suma de persones, etc., etc.
La ciutat és el meu deure i el vostre deure,
és el meu silenci i el vostre silenci,
és la meua anònima mort i la vostra anònima mort.
La ciutat és el conjunt dels nostres deures
i del nostre silenci
i de la nostra anònima mort.
La ciutat és ell, ella, aquell, aquell, tu i jo
i tants homes i dones que omplen els carrers
i els teus problemes
i els problemes dels altres.
La ciutat som tots
i tots no som ningú.
La ciutat podria ser-ho tot:
és el fer i el desfer
és competir i ajudar
és oblidar i recordar
és cridar i emmudir
és viure cada dia
-->
lluitant contra els fantasmes urbans.

No podem normalitzar aquests atacs feixistes a les nostres escoles i instituts.


Institut Ramon Llull Barcelona. Pintades feixistes. Més informació.


A l’escola catalana.

REUNIÓ D’AMICS
El primer de la reunió,
l’u, va dret com un bastó...
El dos, que s’ha entrebancat,
s’ha quedat agenollat.
En veure’l tan arrupit
que no li arriba a la sola,
el tres de riure es cargola.
El quatre, sorrut, se’l mira
assegut a la cadira
prop del cinc, que fa el gallet
i llueix ploma al barret.
Entra el sis, panxacontent,
amable amb tota la gent,
agafat al braç esquerre
del set, que sols mira a terra.
Ve l’amic vuit, rodanxó,
amb aires de gran senyor
i contorns de carbasseta.
Per fi entra el nou, capgròs
però escarransit de cos,
que en una safata neta
porta un zero més gros que ell.
Tots li criden: “Visca! visca!”
Però el zero li rellisca...
i es queden sense tortell!
-->
        Joana Raspall

 

En aquests dies Joan Brossa aniria a presó per delicte d’odi perquè es veu que no pots odiar el feixisme, no pots fer cap acudit sobre la mort dels feixistes en aquesta democràcia, no és només incorrectament polític sinó que també és delicte. En canvi els ministres de Rajoy si que es poden riure de les nostres víctimes. Segur que Brossa hagués fet un tuit amb el seu poema Final malgrat la censura. 

 A Franco de Joan Brossa
-Havies d’haver fet una altra fi; 
et mereixies, hipòcrita, un mur a 
un altre clos. La teva dictadura, 
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975 





Aquest dibuixos van costar la vida al director de la publicació republicana La Traca i  al seu dibuixant. L'odi dels vencedors. Més informació.




Joan Maragall va dedicar aquest poema a l’Espanya que orgullosa i sorda va voler mantenir els vestigis del seu caigut imperi vessant la sang del poble. La que no escoltava i s’amagava en un patriotisme corrupte el 1898. L’Espanya contra la qual va lluitar la República, l’Espanya que torna sota les armes o sota corones, aquella que reprimeix, la que ofega els somnis republicans.

Joan Maragall, Oda a Espanya.

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!






diumenge, 29 d’octubre de 2017

VUITANTA-CINQUENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. DEMOFRANQUISME I DICTOCRÀCIA.




Aquest mes denunciem la repressió i la violència com a eina per a imposar-la. Aquest octubre ens manifestem contra la supressió de llibertats i drets, contra el fil històric que ha fet de l'estat espanyol una màquina d'opressió de la dissidència, de les persones explotades, de les invisibles. Un estat perpetuador d'un ADN ple de rancúnia i supèrbia sense cap generositat pels enemics de la seva pàtria gran i lliure, on el poder no resideix en la democràcia sinó en marcar a sang i foc el seu odi trepitjant els perdedors per ofegar-los en la humiliació. Aquesta és la marca Espanya, des de la Restauració fins ara, en dictadura i monarquia. La nostra Mesa de Catalunya ho ha denunciat per activa i per passiva com a defensora dels drets humans i en la seva lluita per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició.

Des que vam començar a caminar el 2008 fins al dia d'avui hem assenyalat tot allò que afecta a totes les víctimes del franquisme, des de les acceptades per certs sectors polítics fins a les considerades delinqüents i terroristes, hem defensat les víctimes de la transició, hem estat al costat de les antifeixistes que van donar suport a la legalitat republicana i a les que volien fer la revolució, tot això contextualitzat en les lluites que s'han anat produint durant aquest temps. Hem estat una plataforma de memòria inclusiva, plural i horitzontal. Una memòria viva i en evolució propera a allò que ens rodejava, perquè no només defensem les víctimes del franquisme i la transició, també les seves idees antifeixistes i solidàries. Ho hem fet contra tot tipus de govern, contra tots els partits que han volgut barrar el pas a la veritat, la justícia i la reparació. Hem viscut amb alegria moments d'efervescència contra la injustícia i la corrupció endèmica de les estructures del regne d'Espanya amb arrels més profundes que la dictadura, un estat decimonònic al segle XXI. Ens hem manifestat mes rere mes pensant que el pas del temps faria progressar totes les nostres demandes, hem celebrat algunes victòries, però en aquests moments assistim a un escenari que al 2008 ens hagués semblat impossible i intolerable.

No estem enganyats, sempre hi ha hagut opressió i repressió contra pobles, col·lectius i persones, sempre hi ha hagut presos polítics des de la mort del dictador i el seu llegat ben lligat, sempre hi ha hagut permissivitat amb el feixisme i els seus crims, els seus insults, els seus cops i els seus assassinats. Encara no s'ha fet una condemna oficial de la dictadura franquista, encara no s'ha obert la gran fossa que és el regne espanyol, encara no s'ha assegut ningú pels crims del franquisme a la banqueta, encara existeix el TOP tot i que ara li diuen Audiència Nacional. I diuen d'això democràcia?, que li expliquin a la iai@flauta valenciana que volen tancar a la presó per delicte d'odi i a totes les persones sancionades per la llei Mordassa. No és delicte d'odi el maltracte que han rebut les víctimes del franquisme i la transició? es veu que no, que això és estat de dret.




















Tot això ho hem denunciat a les nostres concentracions, treballant per difondre la memòria combativa. No oblidem que som a l'octubre, un mes ple d'emocions, el mes de les estimades i glorioses Brigades Internacionals, de l'assassinat del president Companys, mes de revolucions centenàries, de revolucions d'octubre fa 83 anys, un mes de lluita i lluitadors, homenatjats cada any per la nostra Mesa. Aquest mes també el recordarem per la vergonya internacional que és nomenar al Regne d'Espanya membre del Consell de Drets Humans, posar al llop a guardar les ovelles.






Nosaltres hem hagut de suportar tot tipus d'insults, humiliacions i amenaces inclús per part de membres del govern d'Espanya i encara se'ns ha dit que som uns rancuniosos, que no passem fulla, com si la nostra lluita fos una cosa del passat sense cap vincle amb aquest fosc present. Aquells que volen estigmatitzar-nos en nom d'una pàtria que no és la de milions de ciutadanes i ciutadans de l'estat espanyol, que són republicanes i creuen en els valors de la República, que són antifeixistes, que volen drets i llibertats, no tenen més que la força i la ràbia, l'autoritat moral és nostra. Cap reconciliació es pot dur a terme des de la imposició  i amb la capitulació total dels perdedors obligant-los a oblidar i perdonar els crims de lesa humanitat. Denunciem doncs tota la violència d'estat desfermada contra la gent que ha volgut exercir els seus drets democràtics d'ençà de la mort del dictador, denunciem les retallades de drets, denunciem la censura, denunciem el menyspreu a la veritat, la corrupció generalitzada i sistemàtica i ho fem des de la nostra pluralitat i des del nostre compromís irrompible amb la defensa de les víctimes del terrorisme d'estat allà on es produeixi. És l'hora de la ruptura democràtica, és l'hora d'aixecar la pesada llosa del franquisme, és l'hora de les repúbliques fonamentades en la veritat, la justícia i la reparació.



















Contra la violència d'estat. A Santiago Maldonado, víctima recent de la repressió a l'Argentina, aquest poema de la seva amiga Eliana Cossy. Verdad, justicia y reparación, ni olvido, ni perdón. 


Un poema para que aparezcas 
¿Dónde está el Brujo?
¿Se quedo durmiendo entre los pinos que bordean el cerro?
¿Juntando hongos en la lomada que está detrás de la casa de Amelia?
No teníamos ventana en ese lugar
había fogón,
y estábamos un poco de prestado 
/para mi.
Para él todo era nuestro 
o de nadie.
Yo camino como si pidiera permiso,
el camina como si el dueño nos debiera algo.
Yo no creo en la magia, ni en los astros.
Casi que no creemos en nada
pero a destiempo del otro.
Casi que somos planos anómalos para los entendimientos cotidianos,
casi que dije te quiero sin querer
/porque conozco las diferencias,
y te veo entrar,
y me acurruco en tu brazo con un mapa,
si funcionó de excusa una vez, seguro funciona otra,
y otra.
Tomo el mapa para buscarte, brujo,
en qué camino andarás cortando manzanas para mi,
que le tengo miedo a la noche cuando cae sin luces permitidas,
y me apuro por miedo al tiempo que se pierde, y vos te parás para girar a la luna.
Ahora cierro los ojos y te veo bajando a oscuras el cerro,
mirando con tranquilidad mi impaciencia, contemplando con ternura mi temor a la oscuridad.
Dijeron de vos tanto de todo, 
No hablaron de tu ternura.
Yo quiero tu voz para que no sea verdad, para poder seguir creyendo,
porque sino volvés, 
sino volvés perdí y tenías razón,
si no volvés y yo vuelvo,
ya no voy a poder creer en nada.
La academia y mis dioses, las ciencias y sus aparadores, los congresos con sus certificados,
Las proclamas y los santos
van a humedecerse,
se van a despintar las paredes,
las caras van a ser iguales/repetidas/mentirosas/de crepe y engrudo.
Si no volvés voy a tener que creer
en las pintadas anónimas, en la poesía. 
Porque si la poesía no sirve para gritar que aparezcas,
a esa poesía la rompemos a patadas
y hacemos una nueva que te encuentre,
y construya puentes para tu abrazo tibio.
Si no volvés,
Y no fanfarroneas tus ojos,
y tus consejos sobre las plantas al costado del camino,
voy a tener que creer en hadas y brujos de cuentos libertarios.


OCTUBRES

Poema de Flor Cernuda durament castigada pel franquisme, dedicat a les i els brigadistes internacionals, que van venir generosament a donar les seves vides i es van comprometre en la defensa de la República. La seva lluita exemplar contra el feixisme és  un fet històric transcendental indeleble. Honor a les Brigades Internacionals, gràcies, mil gràcies.


Las Brigadas Internacionales

¿Que no sabes quienes eran?
Que si, pero que no…
Que tu flamante juventud no atiende
A “cuentos”
Ni escucha “batallitas”
No fueron batallitas. Fueron ¡gestas!
Qué sabes té, qué sabes, de
aquella juventud de llegó a España
Un siete de noviembre:
El pecho firme, la cabeza enhiesta
¡España está en peligro, hay que salvarla!
Y se abrazaron a nuestra bandera,
Y lucharon codo a codo con los nuestros
Como rosas al viento de la guerra
Cayendo en nuestras tierras malheridas
Como fértil semilla de dura sementera.

Oíste, alguna vez, decir:
Jaén, Andújar, Teruel y Belchite.
Guadalajara, Sigüenza,
Casa de Campo y Brunete
Sin sentir como fuego por las venas?

Allí triunfaron o dejaron
Las charcas ensanchadas,
Y suecos en los cerros,
Y en los llanos montañas
Con su sangre y sus cuerpos.

Los Thaelmann, los Rakosi,
Los Lincoln, Garibaldi y André Marty, y Nanetti,
Y Beimler, y Lukacz, y Togliatti,
Y Gallo y Hans y Walter
Y Longo, y Carlos, el comandante.

¡Claro que le conoces!
Tú mimo le cantaste, muchas veces
Sin pensarlo,
Con esa musiquilla que decía:
“…Con el Quinto, Quinto, Quinto,
con el Quinto Regimiento
con el Comandante Carlos, no hay milicianos con miedo”

¿Lo has entendido ahora?
Te lo cuenta tu madre.
Estos, y muchos, muchos, fueron “Los Internacionales”
“No podremos ya vivir tranquilos, sabiendo que
en un rincón del mundo se asesina a un pueblo libre”
“La libertad de España es nuestro honor,
nuestro corazón es internacional”







Poema de Vladimir Maiakovski, poeta de la revolució d’octubre de 1917, en el seu centenari.



EL POETA ES UN OBRERO

Se le ladra al poeta:
¡Quisiera verte con un torno!
¿Qué, versos?
¿Esas pamplinas?
¡Y cuando llaman al trabajo, te haces del sordo!
Sin embargo
es posible que nadie
ponga tanto ahínco en la tarea
como nosotros.
Yo mismo soy una fábrica.
Y si bien me faltan chimeneas,
esto quiere decir
que más coraje me cuesta serlo.
Sé muy bien
que no gustáis de frases vacías.
Cuando aserráis la madera, es para hacer leños.
Pero nosotros
qué somos sino ebanistas
que trabajan el leño de la cabeza humana.
Por supuesto
que pescar es cosa respetable.
Echar las redes.
¿Quién sabe? ¡Tal vez un esturión!
Pero el trabajo del poeta  es más beneficioso:
la pesca de hombres vivos, esto es lo mejor.
Enorme, ardiente es el trabajo en los altos hornos,
donde se forma el hierro chisporroteante.
¿pero quién
se  atrevería a llamarnos holgazanes?
Nosotros bruñimos[4] las mentes con áspera lengua.
¿Quién es más aquí?
¿El poeta o el técnico?
Los dos
Los corazones son también motores.
El alma es también fuerza motriz.
Somos iguales.
Camarada de la clase trabajadora.
Proletariados de cuerpo y espíritu.
Solamente unidos
solamente juntos podremos engalanar el universo,
acelera el ritmo de su marcha,
ante una oleada de palabras, levantemos el dique[5].
¡Manos a la obra!
¡Al trabajo, nuevo y vivo!
Y a los que discursean
que se les mande al molino.
¡Para que el agua de sus discursos haga girar sus
-->
aspas!








Aquest aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys ha estat diferent, ja que el seu Consell de Guerra va ser anul·lat pel Parlament de Catalunya, una reparació per a tot el poble català. Ventura Gassol, amic i company de govern, des del seu exili va escriure aquest sonet, un dels poemes més sentits dedicat a Companys.




AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
digueu només que el president reposa
entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort -la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
i la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort -la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,

i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
-->
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu…






  Ara mateix 



Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

            Miquel Martí i Pol





Llibertat per a tots els presos polítics.





Amb motiu de la república catalana molts mitjans nacionals i internacionals eren a la plaça Sant Jaume. Algunes d'aquestes televisions es van apropar a la nostra concentració i van filmar les nostres pancartes i van entrevistar a diferents companyes i companys. Periodistes suïssos, turcs, colombians, estatunidencs... ,entre aquests cap d'espanyol, es van interessar per les nostres reivindicacions. Gràcies.










Galeria fotogràfica